dijous, 30 d’abril del 2015

L’Escola Municipal de Música d’Altafulla












L’Escola Municipal de Música d’Altafulla va començar la seva tasca educativa el 1992 al carrer de la Mainada s/n amb 30 alumnes i 1 professor.
El curs 2007-2008 es va traslladar a les noves instal·lacions del carrer Sant Antoni Abat número 11, al costat del casal La Violeta.
Actualment hi ha uns 190 alumnes i 11 professors i es fan classes de llenguatge musical, coral, piano, percussió, violí, violoncel, baix elèctric, guitarra, gralla, arpa, saxo, clarinet i flauta travessera.
L’escola també compta amb tres orquestres, dos combos i diversos conjunts de cambra.






Allí ferem una sessió de contes musicats, sempre he pensat que contar contes és una cosa molt beneficiosa tant per als petits com per als adults.
Els contes donen lloc a la imaginació i afectivitat dels nens. Avui en dia, les paraules « Hi havia una vegada...» encara provoquen efectes màgics en els petits sense efectes especials projectats en una pantalla geganta. Sense imatges animades amb les més modernes tecnologies. Només amb la paraula i el seu misteriós encanteri, el conte oral exerceix un poderós i gratificant influx sobre qui ho escolta, especialment si es tracta d'un nen. 









 Els contes amb titelles centren l’atenció dels nens tant per la seva riquesa visual, com per les cançons, onomatopeies i altres recursos de so... tot plegat fa que la interacció amb els nens estigui molt present durant tota l’actuació. Els contes estimulen la seva imaginació, però també serveixen per treballar altres aspectes com aprendre a escoltar, la paciència (saber esperar el desenllaç), respectar el torn de paraula, etc...



I he pogut gaudir d'una gran col.laboració, dos meravelloses persones que m'han acompanyat en aquesta aventura, gràcies pel vostre temps i pel vostre art!!


Gràcies Fabi i gràcies Migue!!








dimecres, 29 d’abril del 2015

Mary Poppins


Mary Poppins
Autora: Pamela Travers
Il·lustracions: Mary Shepard
Editorial: Juventud,1967
(Traducció de Ramon Folch)


El llibre


Aquí tenim un clàssic, un llibre que guardem amb molt de carinyo en la biblioteca del Bosc, un llibre que ens transporta a un altra época, ens parla de la familia Banks, composta per un pare, una mare i quatre fills: Jane, Michael i els bessons Barbara i John. Quan llegim les primeres pàgines, ja ens adonem que no hi ha cap dubte de la bona posición económica dela familia, ja que en aquells temps ja disposaven de cuinera i jardiner, a més de la mainadera. La familia viu al número 14 del carrer Cirerer, personalment sempre he pensat que el nom del carrer es força entrañable. (A quina ciutat pertany aquest carrer ha quedat coquetament arxivat al cap de l’autora i creadora de la inefable Mary).



El llibre està fet d’un conjunct d’històries escrites per l’autora, la primera es va publicar a l’any 1934. En 1935 apareix “Mary Poppins comes back”, al 1943 “Mary Poppins opens the door”, al 1952 “Mary Poppins in the park” I al 1975 “Mary Poppins in the Kitchen: a cookery book with a story”.
No va ser fins el 1982 quan Pamela Travers va reunir tots aquests llibres en un sol que va retitular com: “Mary Poppins in Cherry Tree Lane”.


Com en molts altres casos, Mary Poppins va ser inmortalizada en la gran pantalla, va ser al 1964 quan el gran Walt Disney va fer un film amb alguns dels fragments més “cinematogràfics” del llibre. Aquesta pel·lícula, que va ser protagonitzada per la gran Julie Andrews, será sempre recordada i ha estat vista per moltes generacions de nens i nenes, una pel·licula que sempre recordarem per les cançons que hi cantava l’actriu així com per la famosa paraula mágica, que més d’una vegada tots hem dit, “SUPERCALIFRAGILISTICUSPIRALIDOJUS”, i amb la qual aquella insolita mainadera era capaç de solucionar tota mena de problemas.




Qui s’atreviria a negar a mary poppins, la aparentment tant poc amable amb els nens i poc disposada a donar explicacions suplementaries, la gran partidaria de dir i donar un NO! ( la pedagogía moderna la cremaria per bruixa),qui s’ateviria a negar-li la categoría de fada??




El Donyets del Bosc no ho negarem mai, estem convençuts del seu origen fantàstic i ara vos deixarem unes quantes proves per als més increduls:
-Començarem parlant del seu vestit, els dibuixos i il·lustracions ens demostren que el seu estil és el de una institutriu del més pur estil anglès. Però no ens enganyem!!! Si llegim la descripció que fa l’autora a la página 21, podem imaginar i intuir un estil més proper al de les fades.
“…portava una capa de seda preciosa, que feia com unes aigües per tot; i el mirall li explicà que aquelles pessigollesque sentía a la nuca procedien d’una ploma llarga i arrissada que portava al barret. Les millors sabates havien desaparegut, substituïdes per unes altres molt més fines i amb sivelles de grans diamants que lluïen d’allò més. Encara portava els gunats blancs i el paraigua.”

Si rebusquem, aquí vos deixo un altre fragment que prova l’estada de Mary al País de les Fades:
“Quan Mary Poppins torna a casa, aquell dia, Jane i Michael van sortir a rebre-la, corrent.
-On has anat?-li van preguntar.
-Al País de les Fades-digué Mary Poppins.”

I si parlem del bolso?? Una de les peces que acompañen sempre a Mary.
“Mary és capaç de treure de la seva bossa…buida…un davantal blanc emmidonat, una pastilla de sabó *Llum de Sol*, un rapallet per a les dents, un paquet d’agulles de cap, un flascó de perfum, una capsa de pastilles màgiques per al mal de coll….”

Però això no es tot!!!! Si continuem llegint:
“…també va treure una inquietant i meravellosa ampolla grossa amb etiqueta que conté un xarop que tan aviat té el gust dels gelats de maduixa, com sembla xarop de lima, tan aviat és llet com més tard es converteix en… ponx de rom per a Mary, és clar.”(pàgines 12-12).

I per acabar amb aquesta ressenya, que millor que recordar la manera com va marxar:
“El vent amb un clam salvatge, lliscà sota el paraigua, empenyent-lo cap amunt, com si volgués arrencar-lo de la mà de Mary Poppins. Però Mary Poppins el tenia ben aferrat, i, això, evidenment, era el que el vent volia que fes, perquè, tot d’una, aixecà el paraigua més enlaire, i Mary Poppins deixà de tocar de peus a terra. El vent l’arrossegava lleugerament, de manera que les puntes dels peus amb prou feines fregaven l’herba del jardí. Després l’aixecà per damunt la reixa d’entrada i l’enlairà cap a les branques dels cirerers del carrer.” (pàg. 154)
De fet, això era exactament el que havia dit Mary Poppins als nens el primer dia que els ca conèixer:
EM QUEDARÉ FINS QUE CANVIÏ EL VENT.” (pàg. 14)







L’autora



Pamela Travers va néixer al 1906 a Queensland, en la costa australiana, la seva familia era d’origen escocès. Quan tenia 17 anys va anar a Anglaterra, on treballa de ballarina i d’actriu. Les seves primeres històries de Mary Poppins varen ser escrites quan Pamela va haver de fer repòs a causa d’una llarga malaltia i s’entretenia explicant-les a dos nens que estaven ingressats prop d’ella.




 




La Biblioteca del Bosc del Donyet





dilluns, 27 d’abril del 2015

Parlar als nens petits.



Qui no ha sentit alguna vegada per la ràdio una conversa entre un locutor i un nen?

I com es diu el nostre concursant d'avui?
-Jaume.
Estàs contenta d'haver guanyat aquest concurs d'endevinalles?
-Sí.
T'agraden les endevinalles?
-Sí.
Em fa l'efecte que a la teva escola treballeu molt les endevinalles, oi?
-Sí.
I què faràs amb el premi que has guanyat?
-No ho se...
...
La conversa que he transcrit és una adaptació lliure de qualsevol programa radiofònic, podem canviar les preguntes del locutor, però les respostes del nen concursant recorden de seguida moltes de les converses que nosaltres hem tingut amb nens.
Sembla com si al Jaume, el nen concursant, les respostes li foren estirades de la boca, i quan es decideix a contestar ho fa amb monosíl·labs, que evidentment el locutor intenta contrastar amb una parleria un pèl gratuïta.
Quina mare/pare o quin educador/a no ha dit alguna vegada aquella expressió: se't deu haver menjat la llengua el gat!, o aquella altra: doncs, mira, es veu que aquest nen/a no té llengua. Les bromes que sovint es fan relacionant la llengua del nen amb el fet de parlar són molt variades.




¿És doncs relativament corrent que els nens responguin a les preguntes dels grans, coneguts o desconeguts, amb una certa pobresa de llenguatge? ¿I és també relativament comú que els adults ampliïn la seua xarrameca en les converses que tenen amb els nens?
Realment les converses entre adults i nens sembla que no tenen cap mena de ritme. L'adult fa la seua pregunta amb una tira fònica força llarga i el nen hi respon amb un monosíl·lab; la llargària de les intervencions dels adults va creixent en proporció aritmètica; com més migrada és la resposta, més recargolada serà la nostra pregunta.

-Què vols berenar?
-...(arrosant les espatlles), doncs...
-potser vols pa amb xocolata d'aquell que a tu t'agrada tant?
-...no...
-Ja ho sé!, t'estimes més pa amb tomàquet i pernil, em penso que en tenim de pernil; a veure miraré en la nevera...
-'Bueno'.


Però no pel fet de parlar més aconseguirem que els nens parlen amb nosaltres, com nosaltres. La majoria de nens que es comporten amb aquesta migradesa oral amb l'adult quan giren cua i es troben amb altres nens fan goig de escoltar-los parlar. però, si comparem els intercanvis lingüístics dels nens notarem dos fets que penso que són molt interessants: el temps i els silencis.




Parlar i escoltar van junts; si volem que quan parlem ens escolten hem de saber escoltar. Quants adults no tenim el record de no haver estat escoltats de xicotetes?
El nen/a necessita un temps més llarg que els adults per trobar les paraules, per fer-les lligar, per pronunciar-les. Els nens entre ells se'l concedeixen, ho veig cada dia a la meva classe, ells van parlant i van jugant. Les preguntes per als nens poden o no poden tenir respostes, no hi ha massa urgències en els seus diàlegs, en tot cas les resolen físicament.
I els silencis formen part també del llenguatge poètic, jo m'atreviria a dir que formen part del llenguatge dels nens, molt aviat aprenen a utilitzar els silencis per assegurar la seva posició, per cercar paraules que no troba, per assaborir la paraula nova, ... Els llargs silencis dels nens formen part de les seves respostes.
Pense que els educadors que més saben parlar amb els nens són aquells que menys pressa tenen a saber les respostes, que donen més importància a les paraules que al seu significat, i que saben llegir, desxifrar, els silencis del nen.
Perquè els silencis queden plens de mirades, de sospirs, de murmuris, que ens comuniquen el neguit, el desig, la incertesa, la inseguretat que moltes preguntes dels adults provoquen en els nens, i que aquests no tenen manera d'afrontar verbalment.
Llegir silencis, i esperar, esperar, com la mare que espera amb els braços oberts que el nen faci els seus primers passos, així hem de parlar si realment volem parlar amb el nen, fet que no crec que confonguem amb un monòleg (molts mestres fan monòlegs a classe, NO PARLEN); parlar és intercanviar informació oral.
Silencis, murmuris i paraules, vet aquí el que hem d'aprendre a escoltar abans de parlar als nens.



dimarts, 21 d’abril del 2015

"Companyia Encaixats"​


L'ànima de la companyia som: en Joan Vicent Quiles d’ El Donyet Contacontes i en Joan Reverté de l'Invisible Titelles, junts hem creat "la Companyia Encaixats" per portar a terme tots aquells projectes que no encaixen a nivell personal dins del nostre tarannà habitual.També volem barrejar ingredients: titelles, dansa, arts plàstiques, música... I estem oberts a tots aquells artistes de qualsevol disciplina artística que vulguin col•laborar per fer quelcom junts.

La "Companyia Encaixats" vol ser el laboratori on experimentar noves fórmules, nous projectes, i obrir nous camins.

A "Encaixats" a més volem dur a terme un projecte de dinamització cultural - festiva, nosaltres l'anomenem "l'Oficina", per organitzar esdeveniments i festes a mida (molt grans, moolt grans, mooolt grans o bé molt petites, molt petites, molt petites) i tot allò que ajudi a dibuixar somriures per tot arreu...
I començarem, amb un espectacle original: "El petit gran món dels germans Lambe"

Estarem aquest cap de setmana 25 i 26 d'abril a Terrassa al Festival Dido fent una prèvia del nostre espectacle (consulteu horaris).
L'estrena oficial serà el proper 8 de maig a Tarragona.




La història:

Quan el vell Edmund Percival Lambe va morir, els seus néts, els germans Jerome & Zachary, van ser nomenats els seus hereus. Entre els molts objectes que es trobaven en el vell garatge del seu avi, hi havia una caixa de fusta de grans dimensions amb un gran rètol que posava: "El món màgic del professor Lambe" i en el seu interior contenia...
Tant per en Jerome com per en Zachary Lambe aquella misteriosa caixa els transportava a la seva infantesa, se'n recordaven d’aquella misteriosa caixa i de la fira de... ara no recordo el nom, quan el seu avi, enfilat dalt d'una cadira, cridava allò de: “Vinguin senyores i senyors a veure la misteriosa caixa del professor Lambe!” Quins meravellosos dies de fira...
El contingut de la caixa és el que ens han promès ensenyar-nos els germans Lambe. Què serà això tan misteriós que conté tan misteriosa caixa? L'únic que sabem es que a partir d'ara será …"El petit gran món dels germans Lambe"




Un espectacle per a totes les edats!

FACEBOOK:      Companyia Encaixats

diumenge, 19 d’abril del 2015

Els Cargols no tenen històries





Els Cargols no tenen històries
Autor i Il·lustrador: Claude Boujon
(col. Tucan;15)





El Llibre

Aquest és un llibre molt senzillet que ens agrada molt als Donyets del Bosc, de format irrellevant, de cost assequible, de poca presència (hem de buscar amb insistència per internet per trobar-lo) i amb un contingut, entre textos i dibuixos, que podria passar desapercebut amb molta facilitat si no fos per la seva implícita voluntat de plantar brega. Una brega encantadora i encisadora.








A vore, heu sentit mai un bon conte de cargols? Una bona història que tingui un cargol com a protagonista?

La veritat és que sí que n’hi han, els donyets n’expliquem, però també és veritat que hi ha moltes més històries de ratolins, de conillets o de reis que no pas de cargols... i d'això és del que es queixa, precisament, el narrador d'aquest conte!! Un cargol vermell que aconsegueix reunir, en aquest relat, a un cargol rere l'altre, amb el simple objectiu d'anar explicant-los les sorprenents aventures que els passen als altres éssers, demostrant així que, mentre gats amb botes, conills, gripaus, bruixes, etc.. han merescut variades narracions servides amb il·lustracions de tot tipus, els cargols encara esperen que algú els prengui el punt de mira literari o gràfic.
Per això val aquest llibre: per poder explicar la innocent història dels qui no tenen històries. I encara creguem que val per més, com, per exemple, per llegir, admirar, vibrar i apassionar-se, amb cadascuna de les boniques contarelles que explica el cargol narrador. He d'advertir que són unes contarelles no gens banals...



... i hem de dir que quan aquest llibre es va publicar, alguns “didactistes” hi van posar peròs per la seva corrosiva càrrega humorística... val la pena aconseguir-lo, encara que sigui un llibre vell.










L’autor







Claude Boujon(1930-1995), prestigiós il·lustrador francès, va dirigir durant molts anys una editorial que publicava revistes per a nens. Al 1972 es va dedicar per complet a l'art: pintava, il·lustrava, esculpia i feia teatre. Ha publicat més d’una vintena de llibres.











La BiBLiOtEcA DeL BoSc

divendres, 10 d’abril del 2015

Till Eulenspiegel

Till Eulenspiegel





Els Donyets del Bosc volem rendir homenatge a personatges de conte que ens han marcat amb la seva identitat i amb la seva historia, el Till n’és un d’aquests personatges que ha sobreviscut humilment al pas del temps, i creiem que mereix un homenatge.


L’obra

Ja fa molt temps, quan en el bosc vivien altres donyets, cap allà el 1480, es va publicar un llibre, d’autor desconegut, que narrava les bromes, les males passades i aventures que s’adjudicaven a un popular bufó alemany del segle XIII, el seu nom: Till Eulenspiegel. D’aquest primer escrit no s’ha conservat cap còpia, però si que ha quedat l’edició del 1500 que va tenir una gran popularitat, mostra del que diem és que va ser traduïda a diverses llengües.








Aquest llibre és un compendi de les trapelleries que “suposadament” feia el Till, és una irònica visió de la vida simple dels que vivien al camp, enfront als que vivien en les grans ciutats, la bogeria que palpava l’estupidesa de l’heroi no mostra més que una actitud activa, intel·ligent i alhora visceral, amb l’únic objectiu de defensar la humil forma de viure d’un poble, en el que el personatge se identifica, i que representa davant una civilització que es modernitza. Aquest personatge ens mostra la realitat d’una època, podem entendre com posa en evidència les intencions de l’home de ciutat, que tant cultivat sembla ser, però que en el fons es basa en l’egoisme i que abusa del pobre camperol.



El personatge

La creença popular diu, que el Till era un popular bufó alemany, fill d’una família de camperols, que es va dedicar professionalment a gastar bromes als altres amb gran desesperació dels seus pares, que no sabien on amagar-se cada vegada que el seu fill feia una de les seves. Diuen, que quan va ser gran, lluny ja del protocol establert, se les va apanyar ell sol i per sobreviure va fer tota classe d’oficis: sabater, sastre, capellà, cuiner, fuster, etc… 








Des de ben petit , el Till va demostrar la seva descarada afecció a la mofa, i no dubtava en fer-la visible amb tots aquells amb qui es trobava. Però el Till, no triava les seves “víctimes” de manera indiscriminada, no, de fet, ell anava en contra de l’ordre establert i d’aquells que el defensaven. Així, els qui més van rebre les conseqüències de les seves bromes varen ser els prínceps, els mossens, els burgesos i algun que altre noble. És a dir, les capes socials que més bé vivien en el seu temps.

Arribat a aquest punt, pensem que hem de explicar un petit detall:

El Till no és un personatge d’origen literari. Més aviat va ser la fama de les seves trapelles el que li va atorgar el dret a veure estampada la seva vida en un llibre. Cap de les actuacions d’aquest personatge va ser penada amb cap sanció ja que no deixaven de ser bromes ben pensades.







El Till Eulenspiegel va ser una persona de carn i ossos que, a causa del seu pas pels llibres, es va convertir en un digne heroi de la picaresca. En un principi, en els primers relats que es van redactar, no va ser pensat per a nens, però la cultura popular el va catapultar a tant gran honor. S’ha de dir que la seva existència és molt més antiga que la noció mateixa de literatura infantil.

Els nens alemanys les llegeixen, i gaudeixen d’aquest personatge entranyable i divertit, ja que les seves bromes porten l’inocència de la infantessa.

Si teniu oportunitat vos recomanem conèixer a tant gran i tremendo personatge!!



Estatua den Till












La Biblioteca del Bosc del Donyet
















dimecres, 8 d’abril del 2015

Els Titelles, un valuós instrument per educar.



Els titelles han viscut la trama de grans gestes; apropaven la història i descrivien el món quotidià de cada època. Transmeten cultura. La seva versatilitat permet establir una harmoniosa comunicació entre el real i l'imaginari. Això els converteix en un valuós instrument per als que expliquem contes.  Però amb la meva faceta d'educador infantil també els utilitzo i he pogut veure com els infants s'expressen a través de la seva màgia.

El titella em permet connectar amb el món de l'infant. A través meu pot crear un clima càlid i motivador al grup. En general, els elegeixo per a que pugen adequar-se a les necessitats del grup de nens (titelles petits, d'animals, de molts colors, personatges de conte ...) i tant per la diversitat de la seva manipulació.
Hi han titelles que me serveixen per dialogar en moments puntuals del dia. Per exemple, pel matí per dir bon dia. N'hi ha d'altres que em serveixen per cridar l'atenció dels nens abans d'iniciar una activitat, o bé per crear una estona agradable, on la sorpresa i l'encanteri són protagonistes. És sorprenent veure la cara dels nens, alguns es queden bocabadats.


També les utilitze, com no?, per explicar i representar contes o per ser manipulades lliurement pels infants.
És molt important deixar als nens titelles que ells puguin manipular. Les activitats que es poden realitzar amb els titelles són molt diverses, en algunes la iniciativa parteix dels infants, altres vegades sóc jo qui ho inicia.
Jo li done molta importància a l'estona de la conversa, es un gran moment per treure un titella. No cal que parle amb tots els nens, sinó que el principal objectiu és establir un diàleg afectuós entre nens i educador/a. Distingeixo dos tipus de conversa quan faig ús del titella: una, quan el diàleg és dirigit per mi i l'altra, quan són els nens que, dividits en xicotets grups, creen el seu propi context lingüístic. En el primer cas, només intervenen un o dos titelles i, en el segon, cada nen disposa d'un titella.
Quan sóc jo el que dirigeix el diàleg, el meu objectiu principal és el goig de parlar un per un, i al mateix temps és una manera d'assajar el torn de paraula i aprendre a escoltar. 


Els motius de la conversa poden ser diversos, cadascú explica el que vol, fruit de la seva experiència quotidiana, ja sigui de casa o de l'escola. Hi ha nens que es limiten a repetir el que diu el seu company, però a poc a poc aprenen a explicar les pròpies vivències.
Jo el que faig es el següent: tots estem asseguts en rotllana i ja he creat un ambient d'expectació (crec que és molt important preparar l'aparició del titella, ha de ser un moment màgic). De sobte apareix el titella escollit, diu el seu nom i saluda a tots els nens i nenes. Tot seguit me'l miro i em dirigeixo a un nen, després a un altre, i els pregunte el nom utilitzant el titella. Però sempre el titella s'ha de mantenir quiet, de cara a l'infant a qui pregunta i no desplaçar-lo fins que hagi respost. Per això és molt important que l'educador estigui assegut al terra mentre manipula el titella i que mire atentament l'infant al qual es dirigeix.
Quan els nens agafen titelles i les manipulen lliurement, surt un altre tipus de conversa on poden establir diàlegs amb els companys. N'hi ha que parlen sols amb el seu titella, però també hi ha d'altres que inventen les seves petites històries.



Explicar contes als nens és encisador i sempre tinc molta cura, ja que el conte constitueix un dels elements més rics de l'educació infantil. ajuda a estructurar el pensament, amplia el procés cognitiu (vocabulari, significat, etc.), cultiva la imaginació i els obre nous canals al desenvolupament global. Cal saber escollir el conte. D'entre els tradicionals n'hi ha de molt adequats per explicar-los amb titelles ja que tenen una estructura senzilla.


Primer explico el conte escollit diverses vegades, abans d'escenificar-lo. La repetició de la narració és necessària amb infants petits, com també ho és, buscar el moment idoni per contar-lo.
Quan els nens i nenes ja coneixen bé els diferents personatges del conte perquè l'han vist escenificat varies vegades, els titelles passen a formar part del racó de titelles.
Jugar a explicar contes amb titelles constitueix un tipus de joc simbòlic a partir del qual l'infant fa un procés d'aprenentatge.


La manipulació dels titelles activa una sèrie d'estímuls perceptius que, amb el llenguatge simbòlic, contribueixen al desenvolupament de les capacitats cognitives. Un punt molt interessant és que l'aprenentage es desenvolupa de manera col·lectiva. El coneixement del conte és una condició necessària per participar en el joc, aquesta participació requereix que el nen comparteixi i interactuï  amb altres nens. 
Un nen del grup aprèn de l'altre perquè s'han d'escoltar, dir coses, repartir-se els personatges, i sobretot s'han de posar d'acord. És mitjançant la interacció, que es du a terme això que sembla tan complex. Per això no sempre és fàcil i a vegades cal de la meva intervenció.


dilluns, 6 d’abril del 2015

Contacontes a la Llar d’infants Milton Sant Martí (Barcelona)




La Llar d’infants Milton Sant Martí (Barcelona), va ser inaugurada l’any 1978 i des d’aleshores ha creat una empremta al llarg de generacions, acollint avui en dia a fills i filles d’antics alumnes. A l’escola Milton els infants creixen assumint els valors de l’amistat, l’amor i la cura del medi que ens envolta, és un centre autoritzat per el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya nº DOG 08049701. Per a infants de 0 a 3 anys.

Un correu, una cridada i el Bosc del Donyet està revolucionat!!!
Anar a la Ciutat Condal! A explicar contes!!!
Quina no va experiència!!!



Preparar les maletes dels titelles és potser un dels moments més màgics del pròpi viatge...A part del Petit drac,Patufet, gorra,cançons,les maletes sempre van plenes d'il·lusions, somnis, nervis, dubtes, expectatives... de moltíssimes sensacions que ens provoca el fet de poder descobrir una nova part d'aquesta bonica professió. 



 

Ohhh!! Què bonic tot el que me tenien preparat!! M'he emocionat molt!! Quin treball previ a la meva visita!
Una vegada tot preparat començem a obrir maletes.






Per al Donyet, explicar un conte és com una forma de vida, per naltres és una cosa estimada, per mi és una cosa que m’ajuda a viure, és una arma, una arma que serveix per fer què els nens siguen nens...i als no tant nens fer-los retrobar-se amb el nen/a que tenen dintre seu.




Gràcies Marta i equip educatiu per ensenyar-me l'escola i per compartir experiències!!









Fira de Reus



Aquest "finde", (6 al 8 de febrer)per a mi ha estat molt especial,actuar a la fira de Reus. Vull agrair a l'Invisible Titelles la seva confiança, el seu suport i l'oportunitat d'aprendre al costat d'algú amb la seva privilegiada visió i extraordinària qualitat artística. Gràcies per deixar-me treballar al teu costat i per contar amb mi, sempre he sentit que això és un premi. 
Gràcies per permetre'm preguntar fins a l'infinit i apendre fins a la sacietat. Però sobretot, gràcies per ensenyar-me a veure sempre amb els ulls molt oberts però amb ulleres de sol… el just per aprendre-ho tot però sabent, que no he de deixar-me enlluernar massa per les llums de colors.
Gràcies per aquesta foto!!! M'encanta!!!!





T'has preguntat alguna vegada com és la clau per materialitzar els teus somnis? L'èxit s'escriu amb P de Paciència, Perseverança i Passió... i les tres han de ser majúscules
Crec que els contes són els còdols del riu de la vida, que ens ajuden a riure quan hem de riure i a plorar quan hem de plorar i per aquest motiu quan més aviat els hi posem millor.






Quan la televisió i la ràdio no existien, en moltes cases, després de sopar, es contaven contes. Al voltant del foc, a l'hivern, els iaios contaven els seus contes als fills i als néts i,d vegades, fins i tot als infants d'altres cases que s'hi acostaven...que els aprenien i, quan eren majors, els narraven a la seua descendència. Així les històries anaven passant de pares a fills i d'avis a néts. Segurament molts avis encara recorden situacions com aquesta i, sembla clar que els CoNTeS corrien els risc de perdre's si no fora perquè moltes persones els han anat recuperant. Gràcies a aquestes persones els CoNTaCoNTeS podem explicar-los als nens i nenes!!!



El gran mestre Joan Reverté