Parlar als nens petits.

Qui no ha sentit alguna vegada per la ràdio una conversa entre un locutor i un nen?

I com es diu el nostre concursant d'avui?
-Jaume.
Estàs contenta d'haver guanyat aquest concurs d'endevinalles?
-Sí.
T'agraden les endevinalles?
-Sí.
Em fa l'efecte que a la teva escola treballeu molt les endevinalles, oi?
-Sí.
I què faràs amb el premi que has guanyat?
-No ho se...
...
La conversa que he transcrit és una adaptació lliure de qualsevol programa radiofònic, podem canviar les preguntes del locutor, però les respostes del nen concursant recorden de seguida moltes de les converses que nosaltres hem tingut amb nens.
Sembla com si al Jaume, el nen concursant, les respostes li foren estirades de la boca, i quan es decideix a contestar ho fa amb monosíl·labs, que evidentment el locutor intenta contrastar amb una parleria un pèl gratuïta.
Quina mare/pare o quin educador/a no ha dit alguna vegada aquella expressió: se't deu haver menjat la llengua el gat!, o aquella altra: doncs, mira, es veu que aquest nen/a no té llengua. Les bromes que sovint es fan relacionant la llengua del nen amb el fet de parlar són molt variades.

¿És doncs relativament corrent que els nens responguin a les preguntes dels grans, coneguts o desconeguts, amb una certa pobresa de llenguatge? ¿I és també relativament comú que els adults ampliïn la seua xarrameca en les converses que tenen amb els nens?
Realment les converses entre adults i nens sembla que no tenen cap mena de ritme. L'adult fa la seua pregunta amb una tira fònica força llarga i el nen hi respon amb un monosíl·lab; la llargària de les intervencions dels adults va creixent en proporció aritmètica; com més migrada és la resposta, més recargolada serà la nostra pregunta.

-Què vols berenar?
-...(arrosant les espatlles), doncs...
-potser vols pa amb xocolata d'aquell que a tu t'agrada tant?
-...no...
-Ja ho sé!, t'estimes més pa amb tomàquet i pernil, em penso que en tenim de pernil; a veure miraré en la nevera...
-'Bueno'.


Però no pel fet de parlar més aconseguirem que els nens parlen amb nosaltres, com nosaltres. La majoria de nens que es comporten amb aquesta migradesa oral amb l'adult quan giren cua i es troben amb altres nens fan goig de escoltar-los parlar. però, si comparem els intercanvis lingüístics dels nens notarem dos fets que penso que són molt interessants: el temps i els silencis.

Parlar i escoltar van junts; si volem que quan parlem ens escolten hem de saber escoltar. Quants adults no tenim el record de no haver estat escoltats de xicotetes?
El nen/a necessita un temps més llarg que els adults per trobar les paraules, per fer-les lligar, per pronunciar-les. Els nens entre ells se'l concedeixen, ho veig cada dia a la meva classe, ells van parlant i van jugant. Les preguntes per als nens poden o no poden tenir respostes, no hi ha massa urgències en els seus diàlegs, en tot cas les resolen físicament.
I els silencis formen part també del llenguatge poètic, jo m'atreviria a dir que formen part del llenguatge dels nens, molt aviat aprenen a utilitzar els silencis per assegurar la seva posició, per cercar paraules que no troba, per assaborir la paraula nova, ... Els llargs silencis dels nens formen part de les seves respostes.
Pense que els educadors que més saben parlar amb els nens són aquells que menys pressa tenen a saber les respostes, que donen més importància a les paraules que al seu significat, i que saben llegir, desxifrar, els silencis del nen.
Perquè els silencis queden plens de mirades, de sospirs, de murmuris, que ens comuniquen el neguit, el desig, la incertesa, la inseguretat que moltes preguntes dels adults provoquen en els nens, i que aquests no tenen manera d'afrontar verbalment.
Llegir silencis, i esperar, esperar, com la mare que espera amb els braços oberts que el nen faci els seus primers passos, així hem de parlar si realment volem parlar amb el nen, fet que no crec que confonguem amb un monòleg (molts mestres fan monòlegs a classe, NO PARLEN); parlar és intercanviar informació oral.
Silencis, murmuris i paraules, vet aquí el que hem d'aprendre a escoltar abans de parlar als nens.