Les presses

Les presses

Sona el despertador.  Un quart de set del matí… un dia més. Dutxa, cafè carregat i un pessic d’algun dolç, amb les notícies de fons preparo amb tot el meu afecte els esmorzars pel cole... cada dia fabrico etiquetes amb els seus noms escrits amb colors i dibuixets o missatges, petites sorpreses que s’han convertit en hàbit pels meus nens. Imagino les seves cares en rebre aquestes fugaces mostres d’amor quan surten al pati... i durant uns segons m’emociono.

Però torno a la realitat. Vaig agafant velocitat i ritme, a parts iguals, entre tasques domèstiques i alguna de personal (més de les primeres que de la segona). I arriben les set en punt, moment de llevar els petits, de treure’ls del món dels somnis per incorporar-los, sense  dret a vot o elecció, en el nostre vertiginós dia a dia. I comencem les carreres... frases que tenim incorporades al nostre disc dur i que ens brollen de dins milions i milions de vegades cada jornada: “au, ràpid, que no arribem”, “va, si us plau, acabeu que no tenim tot el dia”, “voleu fer el favor de córrer, que és l’hora de sortir?”, “espavileu, que farem tard!”... i així totes les versions que puguem imaginar per fer que les nostres criatures segueixin el nostre ritme... quan ells el que realment desitgen és esmorzar lentament mentre escolten un conte, rentar-se les dents jugant a pirates amb el raspall, vestir-se rient mentre es canvien la roba l’un amb l’altre, posar-se les sabates de taló de la mami en comptes de les seves... i tota una llarga sèrie de jocs i invencions que neixen de la seva ment innocent i fresca, i que  al final, en la majoria d’ocasions, no poden fer realitat per manca d’allò més important: 

EL TEMPS.

Sovint la maratoniana cursa continua a la tarda, després del cole, perquè sempre hi ha “recados” per fer: una compra urgent, una revisió mèdica, o tallar-se els cabells... i per suposat sense oblidar les activitats extraescolars, pensades pel bé del “futur” dels nostres petits, i que en certa manera, acaben carregant-se el seu present... I finalment la dutxa, els deures, el sopar... tot sempre intentant complir aquest horari que nosaltres mateixos ens imposem.

Em pregunto cada dia, a l’anar a dormir, si realment això és viure la infantessa amb plenitud. Hem transmès als nostres fills aquest estrès intrínsec als horaris de cada jornada, sense adonar-nos que ells realment no són nosaltres...ells són nens. Ells no dirigeixen una empresa o no passen visita o no fabriquen quelcom. Ells van al col·legi, tenen amics, són infants... i potser estaria bé que visquessin realment com a infants. Cada dia em proposo que l’endemà aniré més tranquil·la, no transmetré aquesta pressa diària... però al capvespre comprovo que ha estat molt difícil no pronunciar alguna d’aquelles maleïdes frases, o simplement no anar corrents d’un lloc a l’altre.

Ara que acaba de començar el curs escolar, ara que molts pares i mares respiren tranquils i fan el típic comentari de “per fi ha començat el cole!”... jo, potser rara de mena, desitjo que aviat arribin de nou les vacances, per poder tornar a gaudir d’un bocí de tranquil·litat, de pausa, per poder tornar a aquell esmorzar sense horari i contemplant les formigues del terra, a aquells passejos (sense pressa per fer tard enlloc), contant els núvols o les abelles que es creuen pel camí, a aquelles tardes de jocs o lectura o cançons o simplement de relax... enyoro els seus moments d’infantessa sense rellotges en els que jo també he estat, per moments, una mica infant.

Davant tinc un nou curs, cinc dies a la setmana d’activitat, responsabilitats i presses. Però davant també tinc el propòsit d’intentar canviar les coses cada dia... i mentrestant, gaudiré de cada segon de les petites pauses que la vida, i els meus fills,  em puguin regalar.

“La infància té les seves pròpies maneres de veure, pensar i sentir; no hi ha res més insensat que pretendre substituir-les per les nostres” (Jean Jacques Rousseau)

El Donyet a Móra la Nova

Hi ha llocs que desprenen quelcom d'especial. 

Llocs on des de l'albada del temps l'home ha considerat màgics, poderosos, i ho ha fet notori a través de les llegendes, amb la seva gent, etc.... 

N'he pogut situar uns quants als Països Catalans: alguns que ja coneixia, altres que no havia estat mai i, potser per això, conserven encara més el seu misteri per als Donyets. 

Móra la Nova és un d'ells, un poble que portaré sempre al cor.

Gràcies , gràcies per les paraules tant boniques que he rebut:





Estimat Donyetcontacontes:

Adjunt li trametem una sessió d'imatges del que va suposar la seva actuació al nostre 

poble, especifiquem "imatges" perquè no podem transmetre la sessió de sentiments 

que va transmetre als vilatans de la població. Aquesta última es veu palés en el rostre

dels xiquets, i restarà dins el seu cor per sempre més.
En nom del grup d'ERC de Móra la Nova li dono les gràcies pel seu treball i 

professionalitat, no va parar ni un minut i va superar les nostres expectatives amb 

escreix. Hauria d'haver vist, en la distància, com el seguien en filera els xiquets per la

plaça, a l'igual que el Flautista d'Hamelí amb els ratolins. Que serveixi aquest recull fotogràfic per fer un triatge del que més li agradi. La nostra

més sincera enhorabona Donyet. És vosté un crack! Atentament, Eva Vallespí Suñé Contacontes

CoNtEs a DoMiCiLi: Biel i Joel, els prínceps de la casa

Un dia qualsevol al Bosc del Donyet, sona el telèfon –rinnnng, rinnng!!- i ens encomanen una nova missió: el Biel i el Joel volen escoltar contes a la seva festa!!!!!!

Ràpidament tots els habitants del Bosc es posen en marxa per preparar maletes, gorres, ukelele i guitarra. Tot ho teníem preparat per poder explicar contes però, sabeu que va passar??...  el Petit Drac, que és molt “tremendo”, va decidir sortir volant i fer una de les seves, volia fer un viatge molt llarg tot travessant el mar... Sort que el nostre amic Peter Pan el va poder convèncer i al final, el va fer entrar en el bagul, per poder després anar a casa d’aquests dos nens a explicar la història màgica que tant esperaven.

I amb tot carregat, amb el “Donyet-mòbil” varem marxar cap al nostre destí, allí ens esperaven cares conegudes d’altres aventures, i en un plis-plas el menjador de la casa es va transformar en un petit i acollidor escenari.

La primera maleta s’obrí i aparegué la Ratolina, els nens cridaven, reien i li feien molts petons!!... el que no sabien els nens es que aquesta vegada el Donyet havia portat una guitarra i petits i grans cantarem la cançó de Puf el Drac Màgic... tots ens ho varem passar molt, però que molt bé!!!

Després dels contes jugarem amb globus i ens pintarem la cara, i el Biel i el Joel van tocar la guitarra i el ukelele, i la veritat es que ho feren d’allò més bé!!!

Els pares d’aquestos dos nens són molt simpàtics i van estar en tot moment pendents de tot el que el Donyet necessitava... fa goig visitar llocs màgics com aquestos!

Gràcies família, ha estat un plaer anar a casa vostra, i moltes, moltes , moltes gràcies per ajudar amb la roda punxada del “Donyet-mòbil”, un petit incident que varem superar en veure el somriure dels vostres dos fills i dels seus amics!!

Gràcies de cor! Ens veurem!!!!  

El procés d’adaptació

S’acaba l’estiu i un any més comença un nou curs escolar, i per a molts infants serà la seva primera experiència escolar. Alguns començaran a l’escola bressol i altres aniran “al cole dels grans”, jo em centraré més en la primera etapa d’infantil, ja que és en la que he treballat durant molts anys i de la que millor puc oferir la meva humil opinió.

És ben sabut que aquesta incorporació a la llar d’infants és un moment “difícil” tant pels nens i les seves famílies com també pels educadors. Però, què és el període d’adaptació? El procés d’adaptació es pot definir com el temps que necessitarà l'infant per acostumar-se a l’escola, un espai que li és completament estrany, amb adults i companys que no coneix, i unes rutines i ritmes diferents als de casa.

La majoria de les llars d’infants preparen plans d’acolliment i fan reunions amb les famílies per parlar de l’horari que poden fer els nens; personalment i per experiència penso que és molt important que els primers dies els pares estiguin a la classe amb els seus fills/es, ja que això resulta molt positiu i enriquidor pels nens. Pels pares també és bo, ja que així coneixeran els diferents espais de l’escola i també a l’educador/a del seu fill/a. No tingueu por, tampoc vergonya, de comentar qualsevol neguit o dubte, per insignificant que us sembli, a la persona encarregada d’educar el vostre fill/a, parleu amb confiança i penseu que els professionals de ben segur us entenen i intentaran acompanyar-vos i recolzar-vos en aquest procés a on les emocions es disparen.

Us puc dir que, com a educador, a l’hora de la rebuda dels nens, sempre he intentat que cada nen tingui una rebuda individual, un petit detall, que fa que l'infant es pugui sentir important, especial. També explico als pares i mares que és aconsellable que el moment de l’entrada a l’escola sigui "ràpida" ,(al dir ràpida no vull dir que surtiu disparats i deixeu al nen a la porta, aneu relaxats i amb calma) i sempre acomiadant-se del vostre fill/a, ja que marxar sense dir-li res, pot fer que el nen es senti enganyat i abandonat.
Hi ha pares que fins i tot és reserven uns dies de vacances per viure l'inici de l'adaptació dels seus fills sense estres.
 I quan veniu a buscar-los al cole, crec que és molt important, si teniu la oportunitat, que us quedeu una estoneta a la classe o al pati, jugant amb ells, mostrant així que vosaltres també sou part activa de l’escola.

A les escoles bressol habitualment es preparen activitats “especials” per aquest període, amb les que es pretén que els nens exterioritzin sentiments i emocions, situant-se en l’espai i identificant-se com a membre d’un grup. Jo sempre he intentat conèixer el grup de nens de la meva classe, observar les individualitats i distribuir els racons i els materials, per afavorir aquesta adaptació.

Això si, no us enganyaré... la majoria dels nens ploren en el moment de la separació amb la persona que l’ha acompanyat a l’escola, sobretot quan es tracta de la mare (penseu que a aquestes edats el vincle amb la mare és molt fort!), però també us dic una cosa, aquesta reacció del infant és una reacció positiva, sé que costa de creure, però és així. Penseu que el nen amb aquesta resposta està expressant el seu desacord davant una situació que no compren, i és molt bo que ho faci. Altres nens no ploren o ho acaben expressant més tard, però sempre és bo que “ho treguin fora”. Jo no sóc pare, sóc educador, però he viscut escenes que em fan oblidar per uns instants la professionalitat i posar-me en la pell de la mare i del nen, i sé que són moments angoixants...encara que no em creieu, us entenc.

L’únic que us puc dir és que quan deixeu al vostre fill/a a l’escola, heu de deixar-lo amb confiança, amb tranquil·litat, ja que si us mostreu angoixats i preocupats li transmetreu aquesta sensació al infant i això no afavorirà gens el  procés d’adaptació.

És cert que és dur, però no deixa de ser un aprenentatge com tants a la vida... sort a tots els que esteu en aquest procés, jo per tancar aquest post voldria donar les gràcies a totes les mares i els pares que m’heu confiat el millor dels vostres tresors, els vostres fills!

Gràcies de tot cor, espero haver estat a l’alçada de les vostres expectatives. Jo he après molt de cada nen i nena que ha passat per la meva classe... gràcies  petits!! Jo no seria qui sóc sense valtros!

Ah! I un consell: no feu cap canvi important durant aquest procés, no heu de treure xumets ni bolquers...acompanyeu-los, estimeu-los...amb això ho teniu tot guanyat. Gaudiu de ser pares, perquè crec que la paternitat és una de les millors coses de la vida! Aprofiteu-ho!!