Les presses

Les presses

Sona el despertador.  Un quart de set del matí… un dia més. Dutxa, cafè carregat i un pessic d’algun dolç, amb les notícies de fons preparo amb tot el meu afecte els esmorzars pel cole... cada dia fabrico etiquetes amb els seus noms escrits amb colors i dibuixets o missatges, petites sorpreses que s’han convertit en hàbit pels meus nens. Imagino les seves cares en rebre aquestes fugaces mostres d’amor quan surten al pati... i durant uns segons m’emociono.

Però torno a la realitat. Vaig agafant velocitat i ritme, a parts iguals, entre tasques domèstiques i alguna de personal (més de les primeres que de la segona). I arriben les set en punt, moment de llevar els petits, de treure’ls del món dels somnis per incorporar-los, sense  dret a vot o elecció, en el nostre vertiginós dia a dia. I comencem les carreres... frases que tenim incorporades al nostre disc dur i que ens brollen de dins milions i milions de vegades cada jornada: “au, ràpid, que no arribem”, “va, si us plau, acabeu que no tenim tot el dia”, “voleu fer el favor de córrer, que és l’hora de sortir?”, “espavileu, que farem tard!”... i així totes les versions que puguem imaginar per fer que les nostres criatures segueixin el nostre ritme... quan ells el que realment desitgen és esmorzar lentament mentre escolten un conte, rentar-se les dents jugant a pirates amb el raspall, vestir-se rient mentre es canvien la roba l’un amb l’altre, posar-se les sabates de taló de la mami en comptes de les seves... i tota una llarga sèrie de jocs i invencions que neixen de la seva ment innocent i fresca, i que  al final, en la majoria d’ocasions, no poden fer realitat per manca d’allò més important: 

EL TEMPS.

Sovint la maratoniana cursa continua a la tarda, després del cole, perquè sempre hi ha “recados” per fer: una compra urgent, una revisió mèdica, o tallar-se els cabells... i per suposat sense oblidar les activitats extraescolars, pensades pel bé del “futur” dels nostres petits, i que en certa manera, acaben carregant-se el seu present... I finalment la dutxa, els deures, el sopar... tot sempre intentant complir aquest horari que nosaltres mateixos ens imposem.

Em pregunto cada dia, a l’anar a dormir, si realment això és viure la infantessa amb plenitud. Hem transmès als nostres fills aquest estrès intrínsec als horaris de cada jornada, sense adonar-nos que ells realment no són nosaltres...ells són nens. Ells no dirigeixen una empresa o no passen visita o no fabriquen quelcom. Ells van al col·legi, tenen amics, són infants... i potser estaria bé que visquessin realment com a infants. Cada dia em proposo que l’endemà aniré més tranquil·la, no transmetré aquesta pressa diària... però al capvespre comprovo que ha estat molt difícil no pronunciar alguna d’aquelles maleïdes frases, o simplement no anar corrents d’un lloc a l’altre.

Ara que acaba de començar el curs escolar, ara que molts pares i mares respiren tranquils i fan el típic comentari de “per fi ha començat el cole!”... jo, potser rara de mena, desitjo que aviat arribin de nou les vacances, per poder tornar a gaudir d’un bocí de tranquil·litat, de pausa, per poder tornar a aquell esmorzar sense horari i contemplant les formigues del terra, a aquells passejos (sense pressa per fer tard enlloc), contant els núvols o les abelles que es creuen pel camí, a aquelles tardes de jocs o lectura o cançons o simplement de relax... enyoro els seus moments d’infantessa sense rellotges en els que jo també he estat, per moments, una mica infant.

Davant tinc un nou curs, cinc dies a la setmana d’activitat, responsabilitats i presses. Però davant també tinc el propòsit d’intentar canviar les coses cada dia... i mentrestant, gaudiré de cada segon de les petites pauses que la vida, i els meus fills,  em puguin regalar.

“La infància té les seves pròpies maneres de veure, pensar i sentir; no hi ha res més insensat que pretendre substituir-les per les nostres” (Jean Jacques Rousseau)