Aquest text que us presento és de Loris Malaguzzi, un dels meus pedagogs de capçalera i creador de les famoses escoles nido de Reggia Emilia a Itàlia, sempre m'he decantat per aquesta rama educativa, o si voleu, corrent pedagògica. El que llegireu és un poema que resumeix molt be una manera de veure al nen/a, uns versos que posen en entre dit a la societat i la seva manera de parar-los els peus, pretenent constantment que siguin adults-petits, quan en realitat els nens són nens i han de ser tractats com a nens, temps per a ser adults en tindran més que de sobra la resta de la seva vida quan siguin grans.
És d'aquí d'on parteix la meua visió de l'infant, i la que m'ha guiat en tots aquestos anys com a contacontes i com a docent. Ho considero important per a conèixer i entendre l'essència del Donyet.
Els cent llenguatges dels infants
L'infant
és fet de cent.
L'infant té
cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent sempre cent
formes d'escoltar
de sorprendre's d'estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent mons
per descobrir
per inventar
cent mons
per somiar.
L'infant té
cent llengües
(i encara cent cent cent)
però li'n roben noranta-nou.
L'escola i la cultura
li separen el cap del cos.
Li diuen:
que pensi sense mans
que actuï sense cap
que escolti i no parli
que comprengui sense joia
que estimi i se sorprengui
només per Pasqua i per Nadal.
Li diuen:
que descobreixi el món que ja existeix
i de cent li'n roben noranta-nou.
Li diuen:
que el joc i la feina
la realitat i la fantasia
la ciència i la imaginació
el cel i la terra
la raó i el somni
són coses que no van plegades.
Li diuen en suma
que el cent no existeix.
L'infant diu:
però el cent existeix.
Autor: Loris Malaguzzi