Mary Poppins

Mary Poppins

Autora: Pamela Travers

Il·lustracions: Mary Shepard

Editorial: Juventud,1967

(Traducció de Ramon Folch)

El llibre

Aquí tenim un clàssic, un llibre que guardem amb molt de carinyo en la biblioteca del Bosc, un llibre que ens transporta a un altra época, ens parla de la familia Banks, composta per un pare, una mare i quatre fills: Jane, Michael i els bessons Barbara i John. Quan llegim les primeres pàgines, ja ens adonem que no hi ha cap dubte de la bona posición económica dela familia, ja que en aquells temps ja disposaven de cuinera i jardiner, a més de la mainadera. La familia viu al número 14 del carrer Cirerer, personalment sempre he pensat que el nom del carrer es força entrañable. (A quina ciutat pertany aquest carrer ha quedat coquetament arxivat al cap de l’autora i creadora de la inefable Mary).

El llibre està fet d’un conjunct d’històries escrites per l’autora, la primera es va publicar a l’any 1934. En 1935 apareix “Mary Poppins comes back”, al 1943 “Mary Poppins opens the door”, al 1952 “Mary Poppins in the park” I al 1975 “Mary Poppins in the Kitchen: a cookery book with a story”.

No va ser fins el 1982 quan Pamela Travers va reunir tots aquests llibres en un sol que va retitular com: “Mary Poppins in Cherry Tree Lane”.

Com en molts altres casos, Mary Poppins va ser inmortalizada en la gran pantalla, va ser al 1964 quan el gran Walt Disney va fer un film amb alguns dels fragments més “cinematogràfics” del llibre. Aquesta pel·lícula, que va ser protagonitzada per la gran Julie Andrews, será sempre recordada i ha estat vista per moltes generacions de nens i nenes, una pel·licula que sempre recordarem per les cançons que hi cantava l’actriu així com per la famosa paraula mágica, que més d’una vegada tots hem dit, “SUPERCALIFRAGILISTICUSPIRALIDOJUS”, i amb la qual aquella insolita mainadera era capaç de solucionar tota mena de problemas.

Qui s’atreviria a negar a mary poppins, la aparentment tant poc amable amb els nens i poc disposada a donar explicacions suplementaries, la gran partidaria de dir i donar un NO! ( la pedagogía moderna la cremaria per bruixa),qui s’ateviria a negar-li la categoría de fada??

El Donyets del Bosc no ho negarem mai, estem convençuts del seu origen fantàstic i ara vos deixarem unes quantes proves per als més increduls:

-Començarem parlant del seu vestit, els dibuixos i il·lustracions ens demostren que el seu estil és el de una institutriu del més pur estil anglès. Però no ens enganyem!!! Si llegim la descripció que fa l’autora a la página 21, podem imaginar i intuir un estil més proper al de les fades.

“…portava una capa de seda preciosa, que feia com unes aigües per tot; i el mirall li explicà que aquelles pessigollesque sentía a la nuca procedien d’una ploma llarga i arrissada que portava al barret. Les millors sabates havien desaparegut, substituïdes per unes altres molt més fines i amb sivelles de grans diamants que lluïen d’allò més. Encara portava els gunats blancs i el paraigua.”

Si rebusquem, aquí vos deixo un altre fragment que prova l’estada de Mary al País de les Fades:

“Quan Mary Poppins torna a casa, aquell dia, Jane i Michael van sortir a rebre-la, corrent.

-On has anat?-li van preguntar.

-Al País de les Fades-digué Mary Poppins.”

I si parlem del bolso?? Una de les peces que acompañen sempre a Mary.

“Mary és capaç de treure de la seva bossa…buida…un davantal blanc emmidonat, una pastilla de sabó *Llum de Sol*, un rapallet per a les dents, un paquet d’agulles de cap, un flascó de perfum, una capsa de pastilles màgiques per al mal de coll….”

Però això no es tot!!!! Si continuem llegint:

“…també va treure una inquietant i meravellosa ampolla grossa amb etiqueta que conté un xarop que tan aviat té el gust dels gelats de maduixa, com sembla xarop de lima, tan aviat és llet com més tard es converteix en… ponx de rom per a Mary, és clar.”(pàgines 12-12).

I per acabar amb aquesta ressenya, que millor que recordar la manera com va marxar:

“El vent amb un clam salvatge, lliscà sota el paraigua, empenyent-lo cap amunt, com si volgués arrencar-lo de la mà de Mary Poppins. Però Mary Poppins el tenia ben aferrat, i, això, evidenment, era el que el vent volia que fes, perquè, tot d’una, aixecà el paraigua més enlaire, i Mary Poppins deixà de tocar de peus a terra. El vent l’arrossegava lleugerament, de manera que les puntes dels peus amb prou feines fregaven l’herba del jardí. Després l’aixecà per damunt la reixa d’entrada i l’enlairà cap a les branques dels cirerers del carrer.” (pàg. 154)

De fet, això era exactament el que havia dit Mary Poppins als nens el primer dia que els ca conèixer:

“EM QUEDARÉ FINS QUE CANVIÏ EL VENT.” (pàg. 14)

L’autora

Pamela Travers va néixer al 1906 a Queensland, en la costa australiana, la seva familia era d’origen escocès. Quan tenia 17 anys va anar a Anglaterra, on treballa de ballarina i d’actriu. Les seves primeres històries de Mary Poppins varen ser escrites quan Pamela va haver de fer repòs a causa d’una llarga malaltia i s’entretenia explicant-les a dos nens que estaven ingressats prop d’ella.

 

La Biblioteca del Bosc del Donyet