dimarts, 21 d’octubre del 2014

Titelles Guinyol




Titelles de Guant 


Aquesta denominació engloba a una “família” de titelles que tenen en comú el ser manejats amb una mà que s'introdueix dins de la titella quedant aquest a manera de guant. Les característiques d'aquest tipus de ninot són l'esperit d'improvisació, l'audàcia del gest, la llibertat del llenguatge i la simplicitat, raons que ho converteixen en el més popular. 

La titella de guant es compon de cap i vestit, generalment manca de cames i de vegades posseeix faccions movibles. Els seus moviments característics consisteixen a recollir i manejar objectes, reaccionar ràpidament, lluitar i ballar. Es maneja des de baix i és el més simple de manipular i construir. Es coneix també com a titella de mà o de puny; de "Guiñol" a Espanya i Amèrica; Petrushka a Rússia; Puppet a Anglaterra; Burattini a Itàlia i Puppen a Alemanya. 



Però per què l'anomenem de Guinyol?

Guignol, titella francesa que va aparèixer a Lió cap al 1800. Ideat pel dentista Laurent Mourguet, el personatge va aconseguir tanta fama que avui "guiñol" és sinònim de titella de guant. 
Guignol és un obrer lyones, un treballador més de la seda, un canut com se'ls cridava. Històricament, els canuts van lluitar contra les seves duríssimes condicions de treball, gairebé d'explotació, i van dur a terme una revolució obrera. 

Guignol, com a bon canut, és un "home del poble", que s'enfronta a diferents formes de poder, però Guignol no és pervers.






Un dentiste titellaire? 

Laurent Mourguet es va instal·lar a Lió l'any 1797 on exercia la seva professió de "sacamuelas", però un dia, se li va ocórrer, com estrateg del màrqueting del segle XVIII, crear un petit teatre de titelles per atreure a la clientela i el negoci de les titelles, va resultar ser més rendible que el dels queixals. 
I Mourguet va decidir dedicar-se al món dels ninots en manera professional.





La fama del teatrillo de Guinyol va augmentar i el negoci va passar a les mans dels fills Mourguet.Així, la cosa que va començar com una forma de reclamar l'atenció dels vianants perquè compressin en el seu lloc de venda ambulant, va donar pas a a tota una família de personatges amb personalitat i maneres d'actuar que la van convertir en una secció ben diferenciada dins de l'extens món de les marionetes. 

Com sol ocórrer, gràcies al geni d'una persona aparentment insignificant tenim un món ple de màgia que continua fent somnriure a menuts i grans.









"Como un vagabundo va el titiritero... siempre risueño canta sus sueños y sus miserias..."
Joan Manuel Serrat








 En Lió hi ha un museu del Gunyol: el Musée Gadagne. (www.cantitela.com)



Els dracs del Donyet al 5é Festival Petits Grans Llibres






Hi ha festivals en els que participar és teletransportar-se al món dels contes, a on es respira màgia pura i a on qualsevol contacontes es pot sentir al paradís... això és el que he sentit jo al participar com a col·laborador al 5è Festival Petits Grans Llibres.



Les persones de l’Institut de la Infància sempre tenen un somriure a la cara i et fan sentir com a casa. Mireu que he estat a festivals infantils de tota mena, alguns actuant i d’altres com a espectador, i tots tenen quelcom que m’encisa... però entrar al claustre del Monestir de Sant Cugat i palpar la història de les pedres, els arcs centenaris, el claustre antic, veure com nens i pares gaudeixen d’un espai ple de contes, això realment no té preu!



Sant Cugat va vibrar. Tots els amants dels contes i de la cultura varem tenir l’oportunitat de gaudir d’una màgia de qualitat que viatja de conte en conte i que varem poder assaborir reflectida a les cares dels nens i les nenes...


Els dracs del Bosc del Donyet van ser-hi, fent somriure a nens i pares i jo personalment recomano molt aquest festival a tothom.




Gràcies per deixar-me volar amb els dracs a través d’un festival ple de màgia i de contes!!

dilluns, 29 de setembre del 2014

Les presses



Les presses

Sona el despertador.  Un quart de set del matí… un dia més. Dutxa, cafè carregat i un pessic d’algun dolç, amb les notícies de fons preparo amb tot el meu afecte els esmorzars pel cole... cada dia fabrico etiquetes amb els seus noms escrits amb colors i dibuixets o missatges, petites sorpreses que s’han convertit en hàbit pels meus nens. Imagino les seves cares en rebre aquestes fugaces mostres d’amor quan surten al pati... i durant uns segons m’emociono.


Però torno a la realitat. Vaig agafant velocitat i ritme, a parts iguals, entre tasques domèstiques i alguna de personal (més de les primeres que de la segona). I arriben les set en punt, moment de llevar els petits, de treure’ls del món dels somnis per incorporar-los, sense  dret a vot o elecció, en el nostre vertiginós dia a dia. I comencem les carreres... frases que tenim incorporades al nostre disc dur i que ens brollen de dins milions i milions de vegades cada jornada: “au, ràpid, que no arribem”, “va, si us plau, acabeu que no tenim tot el dia”, “voleu fer el favor de córrer, que és l’hora de sortir?”, “espavileu, que farem tard!”... i així totes les versions que puguem imaginar per fer que les nostres criatures segueixin el nostre ritme... quan ells el que realment desitgen és esmorzar lentament mentre escolten un conte, rentar-se les dents jugant a pirates amb el raspall, vestir-se rient mentre es canvien la roba l’un amb l’altre, posar-se les sabates de taló de la mami en comptes de les seves... i tota una llarga sèrie de jocs i invencions que neixen de la seva ment innocent i fresca, i que  al final, en la majoria d’ocasions, no poden fer realitat per manca d’allò més important: 

EL TEMPS.


Sovint la maratoniana cursa continua a la tarda, després del cole, perquè sempre hi ha “recados” per fer: una compra urgent, una revisió mèdica, o tallar-se els cabells... i per suposat sense oblidar les activitats extraescolars, pensades pel bé del “futur” dels nostres petits, i que en certa manera, acaben carregant-se el seu present... I finalment la dutxa, els deures, el sopar... tot sempre intentant complir aquest horari que nosaltres mateixos ens imposem.
Em pregunto cada dia, a l’anar a dormir, si realment això és viure la infantessa amb plenitud. Hem transmès als nostres fills aquest estrès intrínsec als horaris de cada jornada, sense adonar-nos que ells realment no són nosaltres...ells són nens. Ells no dirigeixen una empresa o no passen visita o no fabriquen quelcom. Ells van al col·legi, tenen amics, són infants... i potser estaria bé que visquessin realment com a infants. Cada dia em proposo que l’endemà aniré més tranquil·la, no transmetré aquesta pressa diària... però al capvespre comprovo que ha estat molt difícil no pronunciar alguna d’aquelles maleïdes frases, o simplement no anar corrents d’un lloc a l’altre.


Ara que acaba de començar el curs escolar, ara que molts pares i mares respiren tranquils i fan el típic comentari de “per fi ha començat el cole!”... jo, potser rara de mena, desitjo que aviat arribin de nou les vacances, per poder tornar a gaudir d’un bocí de tranquil·litat, de pausa, per poder tornar a aquell esmorzar sense horari i contemplant les formigues del terra, a aquells passejos (sense pressa per fer tard enlloc), contant els núvols o les abelles que es creuen pel camí, a aquelles tardes de jocs o lectura o cançons o simplement de relax... enyoro els seus moments d’infantessa sense rellotges en els que jo també he estat, per moments, una mica infant.
Davant tinc un nou curs, cinc dies a la setmana d’activitat, responsabilitats i presses. Però davant també tinc el propòsit d’intentar canviar les coses cada dia... i mentrestant, gaudiré de cada segon de les petites pauses que la vida, i els meus fills,  em puguin regalar.




“La infància té les seves pròpies maneres de veure, pensar i sentir; no hi ha res més insensat que pretendre substituir-les per les nostres” (Jean Jacques Rousseau)








dimecres, 17 de setembre del 2014

El Donyet a Móra la Nova


Hi ha llocs que desprenen quelcom d'especial. 

Llocs on des de l'albada del temps l'home ha considerat màgics, poderosos, i ho ha fet notori a través de les llegendes, amb la seva gent, etc.... 


N'he pogut situar uns quants als Països Catalans: alguns que ja coneixia, altres que no havia estat mai i, potser per això, conserven encara més el seu misteri per als Donyets. 

Móra la Nova és un d'ells, un poble que portaré sempre al cor.

Gràcies , gràcies per les paraules tant boniques que he rebut:





Estimat Donyetcontacontes:

Adjunt li trametem una sessió d'imatges del que va suposar la seva actuació al nostre 

poble, especifiquem "imatges" perquè no podem transmetre la sessió de sentiments 

que va transmetre als vilatans de la població. Aquesta última es veu palés en el rostre

dels xiquets, i restarà dins el seu cor per sempre més.
En nom del grup d'ERC de Móra la Nova li dono les gràcies pel seu treball i 

professionalitat, no va parar ni un minut i va superar les nostres expectatives amb 

escreix. Hauria d'haver vist, en la distància, com el seguien en filera els xiquets per la

plaça, a l'igual que el Flautista d'Hamelí amb els ratolins. Que serveixi aquest recull fotogràfic per fer un triatge del que més li agradi. La nostra

més sincera enhorabona Donyet. És vosté un crack! Atentament, Eva Vallespí Suñé Contacontes