Déjà vu...

Déjà vu...

Estic a la meva classe, són les 8 del matí, s'obre la porta i l'Eric apareix amb el seu somriure matinal. Bon dia campió. L'escola pren identitat, ha arribat el primer protagonista. Dos o tres trucs més a la porta, cares petites i confiades que comencen el dia amb el joc en els ulls. Bons dies somrients malgrat les matinades i ser dilluns, un beset i un "xoca la mà" i les ganes de compartir el dia, les úniques coses necessàries per a un camí segur i conegut per nosaltres.

Estic a la classe de La Cucafera. Són els grans de l'escola, 2 o 3 anys d'experiència i coneixements emmagatzemats amb cura en aquestes menudes criatures que tinc al meu voltant. Les dues primeres hores a la nostra classe passen molt de pressa. Cada nen entra acompanyat de la seva mare o pare, avi, o cangur... Hi ha un moviment continu i intermitent: la Lucia i l’Álvaro fan les últimes mossegades al seu esmorzar, la Maria, la Carlota i el Joan, els més matiners, juguen amb els cotxes i la catifa de carreteres, l’Ona rondina un llarg i dificultós acomiadament de la seva mare, l’Anna i l’Àlex acaben de col·locar la tovallola i els pitets al seu lloc mentre parlen innocentment de qualsevol tema. El Marcel i el seu amic Martí corren per la classe mentre diuen que ells són els cavallers,  en Pau fa la ronda matinal amb els seus pares mentre deixen a la germaneta a l'altra classe, i la resta de protagonistes... anirà arribant poc a poc i afegint-s’hi als jocs ja organitzats o amb una nova proposta sempre adient a les seves necessitats. Fins les 10 no hi serem tots, els últims en arribar seran la Celine i l’Etienne, amb els ulls molt desperts i fent ganyotes de complicitat a tothom.

En tota aquesta estona hi ha una atenció molt individual cara els nens. Aprofito per explicar o cantar el conte de "Puf, el drac màgic", per parlar amb la mare de la Txell de com ha passat la nit, per fer-li el cas que he de fer a la joguina que ha portat el Luis, per vestir les nines amb la Inés i la Carlota, per insistir en l'esmorzar de la Clàudia G, per treure el jersei del Leo (que sua com a ple estiu)... per preparar, més tard, amb aquells que vulguin la pintura del mural que farem quan estiguem tots...

L'espai a la classe no és molt ample, així que hem de servir-nos de les possibilitats que ens dona el "caos controlat", ixe caos que és la circulació dels nens pels diferents racons de la classe cadascun fent el que ha de fer, és un sistema habitual de rodatge per a nosaltres.

No hi ha cap desendreçament que no s'endreci. Els jocs, les converses, les entrades, les sortides, les inevitables carreres, s'han anat integrant dins la classe, l'activitat marxa, com cada dia, de manera fluida i lògica, els nens i nenes fan sempre un joc coherent, de normal no es molesten uns a altres, hi ha una complicitat entranyable, fruit d'alguns mesos d'escola, d'un treball sistemàtic d'hàbits, d'un espai distribuït pensant en l'activitat natural del nen, i sobretot d'una manera conscient i volguda d'entendre l'educació dels nens. Però siguem sincers, a la classe de La Cucafera hi ha soroll i aldarull, corregudes i crits, rialles i alguna que altra discussió acalorada. INEVITABLE... i totalment desitjat!!

És el resultat inevitable quan es vol donar un marge d'autonomia i acció individual, quan es pretén que sigui el nen qui aprengui com es fa, què pot fer, quan ho ha de fer, amb qui vol fer-ho, per què vol fer-ho i on ho vol fer. El soroll i el moviment són intrínsecs a aquestes accions, sols molesten si no estem implicats a la classe, perquè l'atmosfera i l'ambient és ric en relacions i situacions, és amigable i de cohesió. És a l’adult desinteressat de l'activitat, no compartint contextos, a qui pot molestar l'activitat moguda de la classe de La Cucafera... mai a aquell que està integrat, immergit, en aquest fantàstic món actiu i incomparable.

Però sempre arriba el moment de començar a gestionar la desacceleració, els nens dia a dia aprenen a frenar. Aquesta frenada necessita, moltes vegades, de la pauta de l'educador. És per això que cap allà les 10.30h organitzem algun joc que trenca el dinamisme espontani i assenyala el moment per gaudir de la tranquil·litat. Ara és moment de que aquest sentiment vagi calant en l'infant suaument, fins que arriba a necessitar-ho. Així, explique un conte, proposo el "Joc del Petó", mirem fotos i les comentem, convido a la xafarderia i la confidència del que vam fer ahir, del que farem demà, trec algun trencaclosques que siga adient per ells, cantem cançons...

Normalment després d'aquests moments breus vénen les propostes ""formals"" d'activitat, siguen del tipus que siguen. Fang, plastilina, pintura, psicomotricitat, audicions, etc... Aquella que haguem pensat i preparat per a ixe dia. Aquestes activitats es fan, sovint, per xicotets grups, mentre que la resta fan cas de la seva curiositat innata i cerquen noves possibilitats i jocs als racons de la classe.

Potser més tard, un cop a casa, el pare del nen o de la nena preguntarà:

-Què has fet avui a l'escola, què has pintat? I el nen o nena obrirà els seus ulls de lluna plena i tota la seva cara serà un interrogant... pintar? sí és clar, però HE JUGAT.

El nen o nena no ho sap explicar encara, però per a ell/a  la pintura ha estat només una anècdota, perquè l'important a l'escola infantil no són les activitats que fem, sinó les actituds que prenem. Perquè la resposta sorpresa del nen/a, nosaltres sabem que vol dir: he après a esbrinar, a estar, a compartir...i he gaudit.