dijous, 4 de setembre del 2014

CoNtEs a DoMiCiLi: Biel i Joel, els prínceps de la casa





Un dia qualsevol al Bosc del Donyet, sona el telèfon –rinnnng, rinnng!!- i ens encomanen una nova missió: el Biel i el Joel volen escoltar contes a la seva festa!!!!!!
Ràpidament tots els habitants del Bosc es posen en marxa per preparar maletes, gorres, ukelele i guitarra. Tot ho teníem preparat per poder explicar contes però, sabeu que va passar??...  el Petit Drac, que és molt “tremendo”, va decidir sortir volant i fer una de les seves, volia fer un viatge molt llarg tot travessant el mar... Sort que el nostre amic Peter Pan el va poder convèncer i al final, el va fer entrar en el bagul, per poder després anar a casa d’aquests dos nens a explicar la història màgica que tant esperaven.
I amb tot carregat, amb el “Donyet-mòbil” varem marxar cap al nostre destí, allí ens esperaven cares conegudes d’altres aventures, i en un plis-plas el menjador de la casa es va transformar en un petit i acollidor escenari.
La primera maleta s’obrí i aparegué la Ratolina, els nens cridaven, reien i li feien molts petons!!... el que no sabien els nens es que aquesta vegada el Donyet havia portat una guitarra i petits i grans cantarem la cançó de Puf el Drac Màgic... tots ens ho varem passar molt, però que molt bé!!!
Després dels contes jugarem amb globus i ens pintarem la cara, i el Biel i el Joel van tocar la guitarra i el ukelele, i la veritat es que ho feren d’allò més bé!!!
Els pares d’aquestos dos nens són molt simpàtics i van estar en tot moment pendents de tot el que el Donyet necessitava... fa goig visitar llocs màgics com aquestos!
Gràcies família, ha estat un plaer anar a casa vostra, i moltes, moltes , moltes gràcies per ajudar amb la roda punxada del “Donyet-mòbil”, un petit incident que varem superar en veure el somriure dels vostres dos fills i dels seus amics!!

Gràcies de cor! Ens veurem!!!!  

dimecres, 3 de setembre del 2014

El procés d’adaptació




S’acaba l’estiu i un any més comença un nou curs escolar, i per a molts infants serà la seva primera experiència escolar. Alguns començaran a l’escola bressol i altres aniran “al cole dels grans”, jo em centraré més en la primera etapa d’infantil, ja que és en la que he treballat durant molts anys i de la que millor puc oferir la meva humil opinió.
És ben sabut que aquesta incorporació a la llar d’infants és un moment “difícil” tant pels nens i les seves famílies com també pels educadors. Però, què és el període d’adaptació? El procés d’adaptació es pot definir com el temps que necessitarà l'infant per acostumar-se a l’escola, un espai que li és completament estrany, amb adults i companys que no coneix, i unes rutines i ritmes diferents als de casa.
La majoria de les llars d’infants preparen plans d’acolliment i fan reunions amb les famílies per parlar de l’horari que poden fer els nens; personalment i per experiència penso que és molt important que els primers dies els pares estiguin a la classe amb els seus fills/es, ja que això resulta molt positiu i enriquidor pels nens. Pels pares també és bo, ja que així coneixeran els diferents espais de l’escola i també a l’educador/a del seu fill/a. No tingueu por, tampoc vergonya, de comentar qualsevol neguit o dubte, per insignificant que us sembli, a la persona encarregada d’educar el vostre fill/a, parleu amb confiança i penseu que els professionals de ben segur us entenen i intentaran acompanyar-vos i recolzar-vos en aquest procés a on les emocions es disparen.
Us puc dir que, com a educador, a l’hora de la rebuda dels nens, sempre he intentat que cada nen tingui una rebuda individual, un petit detall, que fa que l'infant es pugui sentir important, especial. També explico als pares i mares que és aconsellable que el moment de l’entrada a l’escola sigui "ràpida" ,(al dir ràpida no vull dir que surtiu disparats i deixeu al nen a la porta, aneu relaxats i amb calma) i sempre acomiadant-se del vostre fill/a, ja que marxar sense dir-li res, pot fer que el nen es senti enganyat i abandonat.
Hi ha pares que fins i tot és reserven uns dies de vacances per viure l'inici de l'adaptació dels seus fills sense estres.
 I quan veniu a buscar-los al cole, crec que és molt important, si teniu la oportunitat, que us quedeu una estoneta a la classe o al pati, jugant amb ells, mostrant així que vosaltres també sou part activa de l’escola.
A les escoles bressol habitualment es preparen activitats “especials” per aquest període, amb les que es pretén que els nens exterioritzin sentiments i emocions, situant-se en l’espai i identificant-se com a membre d’un grup. Jo sempre he intentat conèixer el grup de nens de la meva classe, observar les individualitats i distribuir els racons i els materials, per afavorir aquesta adaptació.




Això si, no us enganyaré... la majoria dels nens ploren en el moment de la separació amb la persona que l’ha acompanyat a l’escola, sobretot quan es tracta de la mare (penseu que a aquestes edats el vincle amb la mare és molt fort!), però també us dic una cosa, aquesta reacció del infant és una reacció positiva, sé que costa de creure, però és així. Penseu que el nen amb aquesta resposta està expressant el seu desacord davant una situació que no compren, i és molt bo que ho faci. Altres nens no ploren o ho acaben expressant més tard, però sempre és bo que “ho treguin fora”. Jo no sóc pare, sóc educador, però he viscut escenes que em fan oblidar per uns instants la professionalitat i posar-me en la pell de la mare i del nen, i sé que són moments angoixants...encara que no em creieu, us entenc.
L’únic que us puc dir és que quan deixeu al vostre fill/a a l’escola, heu de deixar-lo amb confiança, amb tranquil·litat, ja que si us mostreu angoixats i preocupats li transmetreu aquesta sensació al infant i això no afavorirà gens el  procés d’adaptació.


És cert que és dur, però no deixa de ser un aprenentatge com tants a la vida... sort a tots els que esteu en aquest procés, jo per tancar aquest post voldria donar les gràcies a totes les mares i els pares que m’heu confiat el millor dels vostres tresors, els vostres fills!
Gràcies de tot cor, espero haver estat a l’alçada de les vostres expectatives. Jo he après molt de cada nen i nena que ha passat per la meva classe... gràcies  petits!! Jo no seria qui sóc sense valtros!

Ah! I un consell: no feu cap canvi important durant aquest procés, no heu de treure xumets ni bolquers...acompanyeu-los, estimeu-los...amb això ho teniu tot guanyat. Gaudiu de ser pares, perquè crec que la paternitat és una de les millors coses de la vida! Aprofiteu-ho!!







diumenge, 27 de juliol del 2014

Conciliació...on ets??



En els darrers anys, segurament en les dues darreres dècades, observem com els infants, cada vegada a edats més primerenques, viuen uns horaris d’activitat pràcticament igual d’estressant que els adults. Durant el curs, cada dia comencen la seva jornada escolar més aviat (hora de acollida abans de les 8 del matí), dinen al col·legi, a on passen de 9 a 10 hores, i al sortir de classe encara continuen amb una o dues activitats extraescolars (esports, idiomes, repàs, etc...). A partir de primària, a més, sovint arriben a casa i han de fer deures... ufff!!  I aquesta voràgine d’activitats no cessa un cop ha arribat l’estiu, sinó que es canvia col·legi per casal o campus, mantenint horaris i jornades maratonianes...




És evident que fer esport és saludable, que millorar idiomes obrirà portes en un món tant globalitzat, està clar que un casal d’estiu o unes colònies són enriquidores en molts aspectes del desenvolupament dels infants, són vivències que els fan créixer i desenvolupar la seva autonomia... però m’agradaria reflexionar en un aspecte: quantes d’aquestes activitats realment no responen a la necessitat d’uns pares que treballen amb horaris impossibles, que es veuen lligats de mans, molts sense ajuda de cap familiar a prop, altres que, tenint-los, no volen carregar a uns avis ja grans amb tanta responsabilitat...? Uns pares que probablement en la seva majoria viuen una vida estressada, i que, al no tenir altra sortida possible, han carregat als seus fills amb una agenda pràcticament igual d’estressant que la seva.




On està la conciliació de la vida familiar i laboral de la que tant s’omplen la boca els polítics? On està la flexibilitat d’horari que permeti, sobretot en la primera infantessa, poder fer-se càrrec de la educació i la cura dels fills? On està la comprensió de les empreses (inclosa la empresa pública) enfront la malaltia d’un fill, i per tant, la obligada absència laboral d’un dels pares (habitualment la mare)?

Ens venen retallades i rescats bancaris perquè “ho exigeix Europa”... però s’han fixat en Europa respecte a les condicions laborals i les facilitats per a la criança dels fills?? Perquè estem tant lluny... perquè a molts països “d’aquesta Europa a la que pertanyem”, es valora moltíssim la educació en la primera infantessa, els educadors infantils, les llars d’infants, els horaris escolars respectuosos amb la edat dels nens, les baixes per maternitat... es valora, en definitiva, als nens i a les seves famílies.


“El futur dels nens és sempre avui. Demà serà tard.”



dilluns, 21 de juliol del 2014

El Conte

Molta gent, la majoria pares i mares de molts alumnes que han passat per la meva aula en els darrers anys, em pregunten sovint com poden explicar un conte als seus fills... la veritat és que jo no tinc cap recepta màgica ni cap guió per a explicar contes.
Tampoc voldria ser mestre de contes, ni crear una escola de donyets contacontes; no em considero un gran narrador, només sóc un donyet que gaudeix del que fa... intentant fent riure i somiar als nens.


Però malgrat això, avui he decidit escriure una petita ressenya que parli dels contes, barreja de teoria i opinió personal, per si pot servir per apropar-vos una mica més a aquest màgic món, tant màgic com real...
Anem, doncs, a aprendre coses sobre els contes: sabem que, com molt bé defineixen molts autors erudits, un conte és una narració curta en la que sempre intervenen personatges que realitzen accions, en un lloc i en un temps determinats. Aquestes històries, solen ser explicades per un narrador, que va detallant cada personatge, cada situació... la narració pot ser en tercera o en primera persona. Personalment m’agrada més en tercera persona, perquè dona més joc amb els nens a l’hora d’explicar les accions que realitzen els personatges i per poder educar amb valors, explicant què està bé i què no està tant bé... però també explico contes com si jo fos el protagonista, i en aquest cas crec que el més important és creure’t i viure el conte, fent-lo teu i aportant espontaneïtat i màgia, naturalitat, gestualitat...
Tots els contes han de tenir un principi, un nus i un final... tots s’estructuren d’una manera semblant. Jo els veig com un arbre: arrels (principi), tronc i branques (nus) i fulles i fruits (final). Els personatges poden ser molt diversos, éssers humans, animals, coses. Segons la edat del públic a qui van dirigits, he pogut observar diferents preferències, com per exemple  els d’animals, que  agraden més al més petits. Jo personalment els reforço amb titelles, ja que m’agrada molt que el conte sigui molt visual, però totes les formes i maneres són lícites... “cada pintor te la seva paleta de colors preferida”.


La història o històries tenen lloc a un espai i en un temps, com he dit al principi, i habitualment sempre hi ha algun problema que els personatges volen resoldre o superar (que seria el desenllaç del conte), molts tenen un missatge o una lliçó. A mi em costa molt triar els contes, m’ha d’agradar per fer-lo meu, m’he de trobar còmode amb el missatge que estic transmetent... i sempre tinc en compte que cal saber escurçar-lo o allargar-lo en funció de la reacció dels nens que tinc al davant. M’agrada molt fer que els nens interactuïn amb mi, i amb els personatges, pel que utilitzo onomatopeies i els hi faig preguntes constantment. A més, quan tinc públic adult al davant, també m’agrada picar l’ullet i fer alguna frase o connotació que els pugui fer riure a ells també, o simplement per a conscienciar o alertar sobre certs aspectes que considero importants...
Imagino que la majoria de vegades els contes s’expliquen seguint el llibre i les imatges, però jo crec que és molt important, inclús diria essencial, no llegir textualment... dit això, cal tenir en compte que, tot i que les paraules no siguin sempre les mateixes, als nens els hi encanta que nit darrere nit, el conte sigui el mateix. Això els dona seguretat perquè saben què passarà. És un bon moment per a establir llaços imprescindibles amb els nens.
Maneres de començar un conte n’hi ha moltes... infinites. “Vet aquí que fa molt temps...”, “Fa una colla d’anys...”, “Hi havia una vegada...”, “En temps antic...”, “Conten els que ho van vore...”, “Diuen que hi havia...”, “Els donyets m’explicaren...”, i tantes com imaginació hi posem.
I les més típiques per acabar-lo, que són: “...vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos”, “...vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte ja s’ha acabat”, “...i van ser feliços i menjaren anissos”.
Però de tot el que us he explicat, sabeu que és el més important? Doncs molt senzill: als vostres fills no els hi farà res que el conte sigui més o menys llarg, d’imatges millors o pitjors, amb moltes titelles o a amb una de sola... pels vostres fills el millor conte serà aquell que vosaltres els hi explicareu, perquè serà per a ells una mostra d’amor i tendresa que els farà sentir-se plenament feliços.
Des del Bosc del Donyet us animem a gaudir d’aquest món dels contes, i us animem a treure el contacontes que tots porteu a dins.
Fins aviat!!!