dijous, 10 d’abril del 2014

Coses que fan por (Tinguis els anys que tinguis)


Coses que fan por
(Tinguis els anys que tinguis)

Text de Florence Parry Heide
Il·lustracions de Jules Feiffer


“AVÍS: Tenir un llibre sobre coses que fan por pot fer por, si no és que estàs a punt de fer alguna cosa que fa por de veritat...com començar l’escola, acabar l’escola, començar una feina, perdre una feina, que et caigui una dent, casar-te, fer-te un mal tallat de cabells, que t’abraci algú que no t’agrada, fer-ne quinze, fer-ne cinquanta, o començar de zero...”




El llibre

Un llibre senzill, directe. Es tracta d’un recull de frases sobre coses i situacions que ens poden fer por en algun moment de la vida, il·lustrats amb unes imatges plenes d’enginy i sentit del humor. És un llibre infantil, però evidentment útil també per els “no tant nens”, perquè... qui de nosaltres no ha passat en l’últim any alguna situació que espanta? O potser en l’últim mes? O aquesta setmana? Decisions difícils, canvis que no volem afrontar... els nens també necessiten visualitzar les seves pors, per comprendre que tenir por no és dolent, si no natural. Han de saber que estar espantat i compartir aquest neguit amb els pares, amb els amics, amb algú de confiança... és bo i els ajuda a créixer. I què millor que un conte per ajudar a compartir les pors.




Els autors

Florence Parry Heide, escriptora.


FlorenceParry Heide (1919 – 2011) era una escriptora de literatura infantil molt reconeguda als Estats Units. Va publicar més de 100 llibres infantils i juvenils i va rebre nombrosos premis, així com també va col·laborar amb famosos il·lustradors, com Lane Smith i JulesFeiffer, aquest últim és l’il·lustrador del llibre que avui us presentem. Es tracta d’un humorista gràfic molt conegut sobretot per la seva tira de premsa titulada Feiffer, guanyador del premi Pulitzer al 1986 per la seva sèrie The Village Voice.


JulesFeiffer



Què és la por?

És una emoció desagradable, que pot arribar a ser dolorosa i es caracteritza per l’amenaça real o imaginària d’un perill. Una primera consideració de la por en els nens és la que fa referència als objectes amenaçadors. A part de que molts objectes, persones o situacions són o poden ser potencialment productors de por, hem de saber que existeixen tipus de por específiques de les etapes del desenvolupament, que normalment desapareixen en el mateix procés evolutiu. En la primera infància solen ser: els sorolls sobtats, l’aparició d’un estrany, algun objecte no habitual, canvis en l’entorn, l’absència de la mare o persona de referència...

En etapes posteriors, les pors es refereixen a situacions més específiques i són paral·leles als diferents processos d’aprenentatge en el món que envolta el nen, com poden ser: por a anar al metge, un gos (quan han tingut un ensurt previ amb un gos), a una tempesta (sobretot si els grans han mostrat por davant d’ells prèviament), etc.




Normalment a la por li acompanya, en la majoria dels casos, una resposta fisiològica que es pot manifestar de moltes maneres (paralització, intent de fugida, acceleració cardíaca, pal·lidesa o enrogiment, plor...).

Hi ha diferents tipus de por:
...Per imitació (por per contagi). Resultat de la resposta a les primeres experiències que estimulen els que eduquen al nen, principalment els pares, i que inicialment tenien per finalitat protegir-lo del perill d’alguna cosa nociva. Els adults mostren que senten por i ensenyen al nen a témer més que a protegir del perill.
...Per inseguretat. En context familiar i també escolar, la utilització del càstig (gens aconsellable), quan no és vist pel nen com una situació causa-efecte, produeix un estat emocional d’inseguretat que molt sovint es caracteritza en por al càstig per si mateix, por a qui l’executa i al mitjà on s’executa.

És important que sapiguem que la por, en certs casos, funciona com una "espiral", la por no solament produeix por sinó que pot produir més por; una situació amenaçadora, en una primera experiència, pot produir una resposta de por en el nen, que una vegada apresa, davant una nova situació i davant un estímul semblant, respondrà amb una por superior.

Si el nen té o mostra por, mai hem de:
...ignorar la seva por.
...obligar al nen a que prengui contacte amb l’objecte o situació temuda.
...intentar convèncer que l’objecte o la situació no produeix por.
...ridiculitzar, burlar-se.

I què és el que podem fer?
...respectar les pors encara que siguin irracionals, mostrant que sabem moltes coses d’aquesta por i que per tant, no es tracta de cap desgràcia.
...mostrar al nen la nostra voluntat de fer concessions en relació a les seves pors.
...mostrar al nen la necessitat i el desig d’estar al seu costat i compartir aquesta por.
...i molt important: no tractar la situació amb excessiva gravetat i ser molt afectius amb el nen i molt respectuosos amb el tema.



La Biblioteca del Bosc del Donyet.

dimarts, 8 d’abril del 2014

Júlia, una petita gran princesa.






Podria haver estat un diumenge qualsevol, però aquest diumenge va ser especial, una princesa feia anys, i tots els habitants del Bosc del Donyet estaven preparats per sortir de les maletes i omplir de màgia el seu aniversari.

El Sol solet va sortir per felicitar a la Júlia, i la veritat, no sabria dir qui dels dos brillava més, ja que els ulls de la Júlia desprenien una llum màgica, que va contagiar a tots els seus amics i va fer que les titelles cobressin vida en les seues mans.





La Júlia un solet de nena.



Tots ferem de titellaires.



Tots els nens i nenes van treure el donyet que porten a dins, es van posar el barret i representaren els contes, feren de titellaires-contacontes... per un instant jo vaig ser el nen, un nen que mirava entusiasmat com les cares dels més petits em transportaven a la meua infantessa.



Axí fan, fan ,fan els petits bonics titelles!



M'ho vaig passar molt bé, i es que els pares de la Júlia són encantadors!

Gràcies per tot!!!










dilluns, 7 d’abril del 2014

SOMNIS REALS



“Al final el que em mou és la il·lusió, jo crec que la gran força que tenim quan som nens i que, malauradament, moltes vegades perdem a mesura que anem creixent, és la capacitat de somiar.





 Quan som nens els somnis els veiem com realitat i a mesura que anem creixent es van aparcant, es van aparcant, i és molt important tenir aquesta capacitat de somiar, aquesta passió, aquesta il·lusió per fer les coses i això és el que al final ens mou i hem d’intentar no perdre… Els nens han de perseguir els seus somnis i els adults hauríem de tornar a ser nens per perseguir-los. 



Les coses que veiem que són impossibles, quan som nens no les veiem impossibles, i la gent adulta que no les veu impossibles són els que les aconsegueixen. 




Si tens una cosa que vols fer hi has de passar hores, hi has de treballar, has d’entrenar, l’esport és això… 


Finalment has de pensar en les coses que tu vols fer, no en el què pensarà la gent, o en el què dirà la gent, jo crec que en el moment que comences a pensar més en el què pensarà la gent de tu o en el què dirà la gent de tu és quan realment perds el que hauries pogut fer”
 KILIAN JORNET








SEMPRE ENDAVANT!!!!!










dimecres, 2 d’abril del 2014

De què fa gust la lluna?



De què fa gust la lluna?


Escrit i il·lustrat per Michael Grejniec
KalandrakaEditora, 2013 (desena edició)



“Feia molt de temps que els animals volien saber quin gust tenia la lluna. Era dolça o salada?...”



El llibre

Els animals volen saber quin gust té la lluna... però la lluna és molt lluny, allà dalt. És gairebé impossible arribar-hi... fins que, d’una manera espontània i decidida, comencen a fer una torre, enfilant-se l’un sobre de l’altre, que cada cop esdevé més alta, i per tant, més a prop del seu objectiu. Finalment el ratolí, l’animal més petit de tots, aconsegueix arribar i, d’una mossegada, s’emporta un tros de lluna que reparteix entre tots. I quin sabor té? Doncs aquí està part de la màgia d’aquest senzill conte:

la lluna té el sabor d’allò que a cadascú agrada més!

Aquesta història, simple en ella mateixa, és plena de matisos. Quan un objectiu és difícil, recórrer a l’ajuda dels altres sembla la opció més sabia... el treball en equip forma part de la nostra vida i ja des dels primers anys és important potenciar aquesta qualitat perquè serà un valor que ens acompanyarà sempre. I que millor manera de treballar junts que construir un castell, una figura tant arrelada a la nostra cultura i les nostres tradicions!




Un altre detall d’aquest conte és el personatge que finalment aconsegueix arribar a mossegar la lluna: el ratolí. El més petit i suposadament més feble de tots... a vegades subestimar a algú ens porta moltes sorpreses.

I el final de la història: el sabor de la lluna és aquell que cadascú vol que tingui. La màgia de la vida, en ocasions, està en voler que les coses siguin d’una manera, creure-les així, i fer-ho possible.






L’autor





MichaelGrejniec és un conegut il·lustrador de llibres infantils polonès. Ja des de ben petit mostrava interès per tot allò que l’envoltava, per això sempre duia a sobre un llapis que l’ajudava a captar tot el que el fascinava. De les seves nombroses obres, “De què fa gust la lluna?” és probablement la més emblemàtica i la que ha estat traduïda a més idiomes, i és considerada en aquest moment un referent de la literatura infantil. Els dibuixos d’aquest conte enamoren a nens i no tant nens, es tracta d’imatges plenes de color, de textures... gairebé podem sentir que nosaltres també toquem la lluna... i perquè no, també la degustem!




La Biblioteca del Bosc del Donyet