divendres, 28 de febrer del 2014

El Mag dels Fogons



El Mag dels Fogons
Text: Joan de Déu Prats
Il·lustracions: Paloma Valdivia
Edicions Hipòtesi / Catalunya Caixa Obra social, 2011


El llibre
“... Un dia va anar empenyent un altre i en Farinetes, quan va ser prou gran, va deixar de prendre llet i la mare va començar a donar-li... farinetes!
-Ecs!-va fer el nen.
I és que no li van agradar gens ni mica...”

El Farinetes viu i descobreix el món a través dels sentits. De tots ells, el gust és el seu preferit... tant és així que es passa el dia “tastant” tot allò que l’envolta. El problema és que ho tasta tot... menys el menjar! Els pares, desesperats, ja no saben què fer perquè mengi, perquè vulgui provar nous plats...
Un dia, en Farinetes rep una visita molt especial: la seva àvia que vivia molt lluny. I és amb ella que en Farinetes descobreix la màgia de la cuina. “No és arròs a la cubana... és un volcà que treu lava!” “No és cap puré... són sorres movedisses!” I és així que, de mica en mica, en Farinetes comença a gaudir del menjar i finalment esdevé un veritable Mag dels Fogons, com la seva àvia.



L’autor
Joan de Déu Prats (Barcelona, 1962) és escriptor, guionista i periodista. Ha escrit més de 70 llibres de literatura infantil i juvenil. Entre els guardons literaris que ha obtingut estan el Premi de l´Hospital Sant Joan de Déu en col·laboració amb Galera i El Círculo de Lectores (en dues ocasions: Els patins del Sebastià i El segrest de la primavera), el premi de contes que convoca la revista Cavall Fort, i el Premi Serra d’Or 2004 al millor conte infantil . Els llibres Un safari dins de casa i El senyor Guerra i la senyora Pau han estat inclosos a la llista de la Internationale Jugend Bibliothek de Munich. També ha fet adaptacions de diversos llibrets d’òpera de la Col·lecció Opera Prima d’Edicions Hipòtesi.




L’hora de menjar dels infants

Aquest conte ens acosta al món de l’alimentació d’un infant a qui li costa menjar, una de les situacions més freqüents que ens trobem cada dia, tant educadors com pares. A través del protagonista, en Farinetes, ens mostra com és possible transformar el moment crític dels àpats en una descoberta, en quelcom màgic... Si els adults (al menys els més gourmets) aprecien el menjar a través de tots els sentits: vista, olor, tacte... i no només el gust... perquè els nens no poden descobrir l’alimentació d’igual manera? I fer-los partícips de la preparació i de la presentació dels aliments pot ser un primer pas per despertar la curiositat dels més menuts per provar coses noves.



Carlos González, Pediatre, comença el seu conegut llibre “Mi niño no me come” amb aquestes paraules: “Mi niño no me come. Ésta es, sin duda, una de las frases que más veces oye un pediatra a lo largo de su vida. Aunque en invierno ha de competir con la tos y los mocos, el no comer se convierte en verano en el rey indiscutible de la consulta”. Potser si els pares, educadors, cuidadors... canviéssim la visió que tenim de com ha de ser la “correcta” alimentació dels nostres infants, i deixéssim anar la nostra imaginació i ens atrevíssim a trencar alguns dogmes, aquests nens “mal menjadors” esdevindrien uns gourmets de primera.




Aquest conte va ser editat amb motiu de la exposició “L’art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià”, realitzada a CX La Pedrera, a Barcelona, el juny de 2011. 





La Biblioteca del Bosc del Donyet






dimecres, 26 de febrer del 2014

Inés té 4 anys!!!


Com començar aquesta ressenya?
Va ser quelcom molt especial per mi i per a tots els personatges del Bosc del Donyet, la Inés feia 4 anys i el seu pare, el Ínigo feia uns quants més!!!!
I la seva mare, la Yolanda està a punt de tenir un nen!!!!
Quantes emocions juntes!!!
Us podeu imaginar la gran sort que vaig tenir d'estar com invitat especial en aquell lloc?
Per mi va ser un plaer actuar per ells, he de reconèixer que Inés sempre serà una de les meves alumnes preferides, mai podré oblidar el seu somriure ni la seva alegria!!!
Si als tres anyets ja m'ajudava amb les titelles , imagineu-se el que va fer el dia del seu aniversari.( 4 anys)
Va contar el conte de la princesa ratolina amb mi, mai he tingut una ajudanta tant bonica i tan "donyeta ".




Hi ha famílies de nens que s'han portat molt bé amb el Donyet, la Inés i els seus, son molt especials, són els padrins del drac vermell, un drac que sempre serà especial, un regal, un somni que es va fer realitat, un drac que es molt amic dels nens i en especial de la Lucía.




No tinc paraules per explicar i descriure el que vaig sentir, sols sé que vaig veure cares conegudes, alumnes que feia molts, molts anys que no havia vist i que encara parlen de mi, que bonic!!!!

Impressionant!!




Gràcies Inés, Lucía, Yolanda i Iñigo!!!!!

Estiga on estiga vos portaré al cor sempre!!!!







divendres, 21 de febrer del 2014

EL CARAMBA






El Caramba
Escrit i Il·lustrat per Marie-Louise Gay
Col·lecció Gats

El llibre

“El Caramba semblava un gat normal i corrent. Tenia el pèl suau i la cua, llarga i tota de ratlles. Menjava peix. Miolava. Feia bones passejades. Malgrat tot, el Caramba no era com els altres gats: no sabia volar.”

Així comença aquest conte. Una història tendra i divertida alhora, amb un gat, el Caramba, com a protagonista. Al llarg de les seves pàgines comprovem que el Caramba es capfica en voler ser com els seus companys gats, grans voladors, però fracassa una vegada rere altra. La Pòrcia, una truja que és la seva amiga fidel, l’intenta convèncer que volar no és tant important, però el Caramba, ignorant les paraules de consol de la seva amiga, finalment decideix arriscar-se i intentar volar.

Quin final més bonic quan el Caramba comprova que no sap volar, però en la seva arriscada aventura descobreix que te una qualitat diferent que cap dels seus companys gats tenen... i que precisament això el fa únic!



L’autora

Marie-LouiseGay (Quebec 1952) és una escriptora i il·lustradora infantil de prestigi a Canadà. El seu conte ha estat traduït a més de 15 llengües i ha estat guardonada amb els premis Marilyn Baillie Picture Book i el Ruth and Sylvia Schwartz Award. També va quedar finalista del Premi Hans Christian Andersen. Després de l’èxit de El Caramba, l’autora ha publicat un segon llibre amb més aventures d’aquest gat.






La Col·lecció Gats

Aquesta col·lecció ha reunit els millors llibres il·lustrats de diferents autors i de diferents països, amb un clar nexe en comú: el protagonista en tots els casos és un gat. Tant per aquells a qui agraden els gats com per aquells que els hi teniu al·lèrgia, aquest conte us farà passar una estona inoblidable al costat dels més lectors més menuts.





Qui no ha volgut en la infantessa ser igual que els companys? Fer gols com el millor futbolista de la classe, cantar com aquella nena de la coral, dibuixar tant bé com aquell altre... inclús ser tant alt o tan fort com altres nens. El gat Caramba aprèn a valorar-se perquè descobreix que ell també te alguna cosa especial. Ajudem als petits a descobrir allò que els fa tant especials i els estarem ajudant a desenvolupar la segurat i la confiança en ells mateixos.



Com diria el Caramba... Miaaauu!! Que gaudiu del conte!! Miaaaauu!











La biblioteca del Bosc del Donyet


divendres, 14 de febrer del 2014

La historia de Peter Pan


Peter Pan i Wendy, quí no recorda el conte?  Qui no reconeix la bonica historia d'amor entre ells?




"¿Sabes lo que es un beso?- preguntó Wendy
-Lo sabré en cuanto me lo hayas dado -le contestó Peter.
Y, para no herirle, Wendy le dió un dedal.
Y ahora -dijo él- ¿puedo darte yo también un beso?
-Si quieres...-contestó ella haciéndose la remilgada.
Wendy inclinó la cabeza sobre él, pero Peter sólo depositó una bellota en su mano..."

(...)
"Y como sé que querías ser bueno conmigo - dijo Wendy apiadándose- tendrás que darme un beso.
En aquel momento no se acordaba de la ignorancia de Peter sobre los besos.
-Sabía que me pedirías que te lo devolviera- dijo con cierta amargura, y le tendió el dedal.
-¡Ay, Peter! -Exclamó- No quería decir un beso, sino un dedal.
-¿Y eso que es?
-Esto- y le dió un beso."








Peter Pan va ser publicada al 1904, es un obra de l'escriptor James Matthew Barrie. Te varies adaptacions, que inclouen  novel·la, obra teatral i versions al cinema.
 Ens conta les aventures d'un xiquet que no vol créixer  i va al País de Maimés, on hi ha pirates, fades,indis i cocodrils.La novela ens conta com coneix a Wendy, una xiqueta que prompte li roba el cor .
 Diverses obres han fabulat amb una possible continuació de la novel·la, quan el temps ha passat, un reencontré entre Peter i Wendy, perque esta clar que els sentiments són més forts que cadenes i entre ells sempre hi haurà un amor especial que mai morirà.
Diuen les llegendes que Peter totes les nits busca la finestra de la casa de Wendy, mira desde la foscor i somriu perque la veu feliç, això es amor, un amor que pocs sentirán al llarg de la seva vida, un amor que travessa fronteres, que va més enllà de patrons escrits per la societat, un amor de conte que tal vegada siga real.
Qui no ha volgut ser Peter Pan de petit?
Qui no ha volgut tindre a Wendy al seu costat?
Jo si fos Peter Pan mai deixaría a Wendy, encarà que ella no puges venir a Mai mes sempre la tindria com una persona molt especial dins el meu cor, per que com diu una bona frase del Dalai Lama :




Peter Pan, que curios, en la societat d'avui en dia hem utilitzat el seu nom per anomenar un síndrome,la síndrome de Peter Pan, que es podria definir dient que es el problema que sorgeix amb la negació per a superar aquesta etapa i resistir-se a créixer i afrontar responsabilitats de la vida adulta, jo respectant a tots els psicolegs i erudits, pensó que tal vegada estes coses passen perque no dixem als nens ser nens.
 Volem que creixin,insistim en exigir-los a fer coses que madurativament no poden fer, els sobreestimulem, volem que un nen als 3 anys sapiga escriure el seu nom, volem que siguen adults petits i no els dixem ser infants, els fem creixer abans d'hora i no respectem el seus ritmes.

L'altre dia vaig llegir un article de Joan Rioné, un article que me va agradar molt, parla sobre la prohibició de no jugar a la pilota, tantes vegades que he jugat jo de petit i ara resulta que els nens no poden fer-ho, me quede amb les paraules del Joan:
- Així doncs, aconsello d’ignorar-lo o, tot jugant a encertar-la i, com qui no vol la cosa…, fer-lo saltar a pilotades.

Aquestes paraules me van fer pensar: Es exactament el que diría Peter Pan, doncs diría que no vol creixer, que no vol ser un adult que prohibeix en un parc jugar a la pilota , diría que vol creure amb l'alegria de la infantessa, voldria creure que una Caixa de cartro pot ser un vaixell pirata i que un parc es per a jugar amb els amics, voldria que els adults saberen jugar amb els nens ....

No m'extranya gens que els adolescents no pugen o no vullgen aceptar responsabilitats, talvegada es que els hem carregat massa desde petits, agobiant-los en coses que no els toca fer i que la societat s'empenya en que facin.


Si ser un Peter Pan es vore la vida amb ulls de nen,


 OJALA HI HAGEREN MOLTS PETERS PANS AL MON!!!!!