MOMO de Michael Ende

 

 

 

 

 

 

 

“Ya había pasado varias veces que los niños olvidaban y dejaban tirado alguno de aquellos juguetes caros, con los que no se podía jugar de verdad. Pero Momo no recordaba haber visto esa muñeca a ninguno de los niños.

Y seguro que se hubiera fijado, porque era una muñeca muy especial……
-Vamos a jugar que vienes de visita-propuso Momo.
-Hola-dijo la muñeca-, soy Bebenín, la muñeca per…fecta.
-Qué amable de venir a verme- contestó Momo- ¿De dónde viene usted, señora mía?.
-Te pertenezco- prosiguió Bebenín- Por eso te envidian todos.

-Escucha -dijo Momo- así no podemos jugar, si siempre dices lo mismo.
-Quiero tener más cosas -contestó la muñeca-  mientras pestañeaba.
Momo lo intentó con otro juego, y cuando éste también fracasó, con otro, y otro, y otro más. Pero no salía bien.

Si la muñeca por lo menos no hubiera dicho nada, Momo habría podido contestar por ella, y habría resultado la conversación más bonita. Pero precisamente por hablar, Bebenín impedía cualquier diálogo.
Al cabo de un rato, Momo tuvo una sensación que no había sentido nunca antes. Y porque le era completamente nueva, tardó en darse cuenta de que era aburrimiento.”

  “MOMO”  Michael Ende.

 

 

 

Momo, film dirigit per, Johannes Schaaf en 1986

 



 

Fa molts anys que el vaig llegir, encara ho recorde, estirat al llit, en aquella habitació plena de pòsters a la paret i cintes de casset per damunt la taula... són d’ixes imatges que es queden gravades a la memòria i que un dia qualsevol, en un moment de la vida, et venen al cap.

 

L’altre dia estava fent el meu curs intensiu i autodidacta de "com sobreviure sol en una casa" i, amb roba de feina i al ritme del nou disc d'Els Pets, l'Àrea Petita, em preparava per posar en pràctica la lliçó 3: "manual de lluita a mà armada contra les maleïdes partícules de pols"... en plena feina pel passadís vaig veure alguna cosa que em va cridar l'atenció, involuntàriament el meu cervell havia rebut un estímul i quan vaig ser conscient ja tenia el llibre a les mans. El vaig obrir, el vaig fullejar, tocar, mimar... i el vaig tornar a guardar en el lloc d’honor reservat a aquells llibres que m'han marcat.

Han passat uns dies i pel cap sols em ronda la imatge de la portada, i la meua ment recorda la història de Momo... amb la soledat com a companya de pis m’he posat a parlar amb mi mateix, tot dient en veu alta:

 

-Una de les coses més sorprenents sobre Momo és que va ser publicat a l’any 1973 i el malson temporal que narra s’ha convertit en la nostra realitat (al 2013).

 

Què ens està passant? L’altre dia passejant per la ciutat d’asfalt i pedra vaig veure un cartell a la porta d’un bar, em vaig aturar per llegir i rellegir aquelles paraules i un somriure va aparèixer a la meua cara... mentre tornava cap a casa, el meu cap analitzava el contingut del cartell, a vegades dues frases poden tenir més sentit i més pes que tot un llibre. Abans d’obrir el portal i entrar en el meu refugi, vaig dir en veu baixa la frase que havia llegit:

 

“NO TENEMOS WIFI, HABLEN ENTRE USTEDES”

No vaig a entrar en detalls que tots ja sabem: xarxes socials, whatsapp, twitter, line... tots volem estar connectats i realment el que fem és aïllar-nos. Què bonic és passejar amb una persona i escoltar la seva veu, com m’agrada notar el contacte d’una mà... què bonic mirar a una persona als ulls i sense dir res estar dient-ho tot.

D’aquí poc serà el meu aniversari, segurament al Facebook tindré 30 “me gusta” i clar que estaré content, encara que sé que hi ha gent dins d’aquestos trenta, que me vorà pel carrer i no em dirà ni un hola... a mi m’agrada més una trucada, una abraçada o un petó ben dosificat i fet de tot cor. Dieu-me bobo, però jo ho prefereixo.

 

 

Tinc la sort de treballar amb nens, que fan que tregui al infant que porte a dins, ells m’ensenyen que el món no és tan complicat com els adults el veiem, ells em fan entendre que nosaltres mateixos ens compliquem la vida: hipoteques, lletres, consumisme, modes... tot marcat per l’orquestra del capitalisme que ens te adormits i ens fa ballar el “vals del Don Dinero”.

 

Això sí, cal que neixin flors a cada instant, i és un plaer poder mirar els ulls dels nens i poder veure com tot te salvació. És un crit d’esperança, la llum d’ixos ulls ha de fer-nos reflexionar, hem de començar a educar els nens per a que siguen constructors del seu propi futur, hem d’educar-los des de l’amor, la empatia, des dels valors. L’escola ha de ser conscient i adonar-se’n de que si continua seguint pel camí que està portant fins ara, continuarà educant i potenciant HOMES GRISOS.

 

 

 

I ara parlem del llibre. Aquesta novel·la és una profunda crítica social, vista amb ulls d’infant, sobre les societats modernes, on el treball converteix la societat en una suma de persones alienades i la productivitat és dirigida per homes sense escrúpols. Les relacions personals deixen de ser importants, aprofitar el temps esdevé un imperatiu rigorós per enriquir qui proposa el model. Les societats consumistes provoquen un desgavell en les relacions socials.

 

 

 

 

 

 Momo,és una novel·la de l'escriptor alemany Michael Ende , a l'any 1974 l'obra rebé el "Premi de Literatura Adolescent d'Alemanya".

Hem de desfer-nos de la vida que tenim planejada per deixar pas a la vida que ens espera... en el cor de tots els hiverns hi viu una primavera palpitant, i darrere cada nit, retorna una aurora somrient...

Més enllà de temors i recances s’obren sempre blaus horitzons...

 

                                                                                  Miquel Martí i Pol