Platero i jo

Platero, el "burrito blanc" nascut de la ploma de Juan Ramón Jiménez, compleix ara cent anys. L'obra mestra de Jiménez, o almenys la més coneguda, ha estat llegida en centenars d'escoles entre joves que van aprendre gràcies a ella el que era la prosa poètica mentre descobrien com Platero passejava pels camps de Moguer (Huelva), jugava amb els nens i passejava pels camps, amb minucioses explicacions gairebé poètiques al llarg de 138 capítols.

Aquí vos deixe les paraules de l'autor, unes paraules plenes de màgia:

Sol creure's que jo vaig escriure Platero i jo per als nens, que és un llibre per a nens.
No. En 1913, "La Lectura", que sabia que jo estava amb aquest llibre, em va demanar que avancés un conjunt de les seves pàgines més idíl·liques per a la seva "Biblioteca Joventut". Llavors, alterant la idea momentàniament, vaig escriure aquest pròleg:

Advertiment als Homes que llegeixin aquest llibre per a nens.

Aquest breu llibre, on l'alegria i la pena són bessones, com les orelles de Platero, està escrit per a... Què sé jo per a qui!..., per qui escrivim els poetes lírics... Ara que va als nens, no li llevo ni li poso una coma. Què bé!

"On hi hagi nens- diu Novalis-, existeix una edat d'or". Doncs per aquesta edat d'or que és com una illa espiritual caiguda del cel, camina el cor del poeta, i es troba allí tan al seu gust, que el seu millor desig seria no haver d'abandonar-la mai.

Illa de gràcia, de frescor i d'aquesta, edat d'or dels nens; sempre et trobi jo en la meva vida, mar de duel; i que la teva brisa em doni la seva lira, alta i, de vegades, sense sentit, igual que el trinat de l'alosa en el sol blanc del clarejar!

El Poeta
Madrid, 1914

Aquí algunes frases del llibre que sempre m'han agradat:

"Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro."

"Este remanso, Platero, era mi corazón antes. Así me lo sentía, bellamente envenenado, en su soledad, de prodigiosas exuberancias detenidas... Cuando el amor humano lo hirió, abriéndose su dique, corrió la sangre corrompida, hasta dejarlo puro, limpio y fácil, como el arroyo de los Llanos, Platero, en la más abierta, dorada y caliente hora de abril."

"¡Sí, sí! ¡Cantad, soñad, niños pobres! Pronto, al amanecer vuestra adolescencia, la primavera os asustará, como un mendigo, enmascarada de invierno."

"¡Cómo está la mañana! El sol pone en la tierra su alegría de plata y de oro; mariposas de cien colores juegan por todas partes; entre las flores, por la casa -ya dentro, ya fuera-, en el manantial. Por doquiera, el campo se abre en estallidos, en crujidos, en un hervidero de vida sana y nueva. Parece que estuviéramos dentro de un gran panal de luz, que fuese el interior de una inmensa y cálida rosa encendida."

"Una cosa enorme y tibia avanza, de pronto, como una proa viva, sobre mi hombro... Es Platero, que, sugestionado, sin duda, por la lira de Orfeo, viene a leer conmigo."

"Al fin, sólo quedarán la luna llena y el romance..."

"Claro está, Platero, que tú no eres un burro en el sentido vulgar de la palabra, ni con arreglo a la definición del Diccionario de la Academia Española. Lo eres, sí, como yo lo sé y lo entiendo. Tú tienes tu idioma y no el mío, como no tengo yo el de la rosa ni ésta el del ruiseñor."

Biblioteca del Bosc del Donyet