La Companyia Encaixats

Existim perquè és necessari. La gent ens troba per casualitat, de vegades sense saber-ho. Actuem per a tots els ulls i orelles sense discriminació. Ocupem tot tipus de llocs: carrers, descampats, patis de veïns, ciutats i pobles... Fins i tot és possible algunes vegades trobar-nos a boscos i camps. Ens diuen que som de carrer, és el nostre escenari, el nostre “ring”, la nostra elecció, sembrem i cultivem l'art al carrer.
En aquests dies, quan el mercat ho ocupa tot, quan se'ns provoca per fer-nos murmurar i posar-nos aclucalls, quan crivellen la cultura amb impostos (21%), reivindiquem alt i clar que hi ha coses a veure, a compartir, a conèixer... centenars de festes i esdeveniments, milions d'artistes, milions d'espectadors, i en algun lloc, alguna cosa de nosaltres.Reivindiquem el dret a viure del nostre ofici. Creiem que l'art i la cultura poden salvar el món.

L'ànima de la companyia som en Juanvi Quiles  d’ El Donyet Contacontes i en Joan Reverté de l'Invisible Titelles,  junts hem creat la companyia "Encaixats" per portar a terme tots aquells projectes que no encaixen a nivell personal dins del nostre tarannà habitual. 

També volem barrejar ingredients: titelles, dansa, arts plàstiques, música... I estem oberts a tots aquells artistes de qualsevol disciplina artística que vulguin col•laborar per fer quelcom junts.

La "Companyia Encaixats" vol ser el laboratori on experimentar noves fórmules, nous projectes, i obrir nous camins. 

A "Encaixats" a més volem dur a terme un projecte de dinamització cultural - festiva, nosaltres l'anomenem "l'Oficina",  per organitzar esdeveniments i festes a mida (molt grans, moolt grans, mooolt grans o bé molt petites, molt petites, molt petites) i tot allò que ajudi a dibuixar somriures per tot arreu...

Els nostres espectacles:

EL PETIT GRAN MÓN DELS GERMANS LAMBE

"El petit gran món dels germans Lambe" està compost per micro-espectacles de titelles i ombres xineses de tres minuts aproximadament de durada cadascun  i  per a tres únics espectadors cada representació, fent passis un rere l'altre durant una jornada (un matí, una tarda, un dia sencer...). Tot això complementat amb una  performance exterior  per part dels actors ("Germans Lambe") per atraure públic i/o  entretenir l'espera. Tot guarnit  amb  una decoració  i  vestuari de l’època victoriana. Els espectacles que es representen van en consonància amb el tipus de públic que hi assisteix. Divertits, originals i entretinguts. També per infantils disposem de contes clàssics com: "La caputxeta vermella", "Els tres porquets"...  

Existeix la possibilitat de fer espectacles per encàrrec (presentacions de productes com si fos un espot publicitari).

XTS...DORMEL LLEÓ

Aquest és el nou espectacle de la Companya Encaixats ens em inspirat en histories, contes i llegendes per fusionar-les en una de sola. D'una banda, una antiga història sobre l'últim rei dels zulus, conegut com Shaka “El Lleó”. La llegenda diu que Shaka no va morir, sinó que simplement dorm i despertarà algun dia. El cantant Pete Seeger l'explica en la gravació d'un concert en directe com introducció a la canço " Wimoweh" (una distorsió de la lletra zulu, Uyimbubé, que vol dir: "ell és el lleó"), és la més famosa cançó africana de tots els temps. Uyimbubé es va gravar pel seu compositor Solomon Linda, i el seu grup The Evening Birds. Al llarg dels anys, ha estat cantada per més de 150 cantants, i usada en unes 18 pel·lícules, es va convertir en un gran èxit internacional.

D'altra banda trobem la faula "El ratolí i el lleó" d'Isop (segle VII aC), faulista grec. Segles més tard va ser reescrita entre uns altres, per Jean de la Fontaine o Félix María Samaniego i és tant popular que ha estat objecte de nombroses adaptacions literàries i artístiques. De la mà de “la Companyia Encaixats” s’ha convertit tot plegat en un divertidíssim espectacle musical en viu i en directe. Utilitzant musiques i cançons folklòriques, clàssica i d’altres composades exprés. Així que titelles i música compartint escenari! 

Alba Solé: piano, percussions i veu

Aina Roigé: violí, percussions i veu

Joan Reverté: manipulació titelles, actor i veu

Juanvi Quiles: manipulació titelles, actor i veu

Helena Garcia: construcció dels titelles

Loris Malaguzzi

Loris Malaguzzi va néixer a Correggio el 1920. Es va llicenciar en pedagogia i després de la Guerra mundial va assistir al primer curs de psicologia de la postguerra al CNR de Roma.

Al 1946 començà a treballar amb infants com animador de vuit escoles autogestionades, algunes de les quals van ser municipalitzades al 1967.

En 1950 va deixar l'escola estatal i va passar a treballar de psicòleg al Centro medico Psico-pedagogico Comunale (CMPP) que ell mateix havia fundat. Es dedicà a l'ensenyament i després dirigí la Scuola Convitto Rinascita per Reduci e Partigiani.

En 1951, com a membre de la FICE (Federazione Internazionale Comunitàdi Bambini orfani e dispersi dell'ultima guerra) participà en moltes missions a Europa amb Ernesto Codignola i Margherita Zoebeli.

En 1952 va crear, amb el poeta Corrado Costa, el Teatro dei Ragazzi. En 1954 va fundar, amb una colla d'amics, el Teatro Club. Hi va fer de director d'escena i donà a cinèixer les obres de Beckett, Brecht i Ionesco. En 1960 va fundar, amb Marta Montanini, l'escola G. Lombardo Radice per infants i nois amb necessitats especials.

En 1963 ajudà a dur a terme les primeres experiències pedagògiques de les escoles comunals per a infants. En 1968, amb Bruno Ciari, Lamberto Borghi, Francesco De Bartolomeis, Aldo Visalberghi i Ada Gobbetti, posa els fonaments operatius i culturals de les escoles laiques per a nens, Es van basar en la llarga experiència obtinguda a les escoles autogestionades, creades al 1945.

Al 1972 va promoure el primer Congrés Nacional d'Estudis per a ensenyants d'escoles per a infants. Acabada la relació amb el CMPP, fou nomenat coordinador pedagògic de les escoles per a infants de Reggio-Emilia, i després assessor a la ciutat de Mòdena. Va treballar amb Gianni Rodari en la darrera redacció de la gramàtica de la fantasia, la qual va ser dedicada per l'escriptor a la ciutat de Reggio Emilia.

A partir de 1976 fou director de la revista Zerosei i a partir de 1985 de la revista Bambini. El 1978 va entrar a la Comissió Ministerial de la Instrucció Pública per a l'experimentació a les escoles maternals de l'estat. En el Congrés nacional de Bolonya, va participar-hi amb el treball "Il bambino soggeto e fonte di diritto nella famiglia e nella scuola".

En 1980 va fundar a Reggio Emilia el Gruppo Nazionale Nidi-Infanzia amb el qual organitzarà congressos a La Spezia, Pistoia, Roma, Ancona, Orvieto, Riccione. Va organitzar el VII Congrés Nacional, que va tenir lloc a Riccione el maig de 1992.

En els anys 80 va concebre la mostra L'occhio se salta il muro i després una altra: I CENTO LINGUAGGI DEI BAMBINI, Malaguzzi també pronuncia conferències i participa en seminaris a Europa i als Estats Units.

Des del 1985 inicia intercanvis i projectes comuns de recerca amb nombroses universitats nord-americanes, de gran interès per a la filosofia i les pràctiques de l'experiència educativa a Reggio Emilia, dirigides a la primera i segon infància.

En 1988 fou designat membre del comitè científic de la Fundació Europea "Per al desenvolupament de les potencialitats de tots els infants", amb seu a París.

Malaguzzi és autor del llibre I cento linguaggi dei bambini, publicat per una prestigiosa editorial nord-americana amb un pròleg de Howard Gardner, de la universitat de Harvard.

En 1990 va concebre i organitzar amb l'Anjuntament de Reggio Emilia un congrés internacional sobre l'educació infantil amb la participació de ponents europeus, aficans, asiàtics i americans.

Després de la seva jubilació el 1985, va continuar viatjant i ajudant els col·legues més joves a fer experiències, com també va continuar les relacions amb tots els seus amics escampats per Itàlia i per tot el món.

En 1992 va rebre el premi Lego 1992, que cada any s'otorga a les persones i institucions que, amb la seva activitat, han fet una contribució excepcional al millorament de la qualitat de vida dels infants a qualsevol lloc del món. El 1993 va rebre, a Chicago, el premi Kohl, que la fundació Kohl concedeix als pedagogs que assoleixen un reconeixement mundial.

Fins al moment de la seva mort, va continuar participant en molts congressos, tant nacionals com europeus i nord-americans. En el congrés que es va fer a Washington Dc, es va acordar instituir el dia 12 de juny com el "Dia de Reggio Emilia" en honor de la seva trajectòria en el camp pedagògic.

Els espais en la llar d'infants.

Sempre he pensat que la infuència de l'espai i la seva distribució a l'escoleta és molt important, ja que condiciona una quantitat d'experiències que viu l'infant. Una de les funcions de l'educador deuría sr la de distribuir aquest espai aprofitant al màxim totes les seves possibilitats. Normalment, quan parlem de l'espai de l'escola, només pensem en les aules i inconcientment deixem de banda tota una sèrie d'espais comuns que queden totalment desaprofitats.

Probablement molts educadors, en un moment donat, ens hem aturat a reflexionar si s'aprofita correctament tot l'espai de què disposem a l'interior de la nostra escola.

Es ben sabut, que el pensament infantil progressa i es desenvolupa a través de les accions que el nen fa sobre la realitat, les quals produiran canvis en la seva manera de pensar i d'actuar, és per això que s'ha de trobar una organització de l'espai i una distribució del material que estimulen al nen a actuar. A partir d'aquestes experiències cada nen segueix un desenvolupament únic i original que dependrà de les infuències que rep de l'exterior. L'espai li ha de permetre actuar, combinar, modificar, observar, transformar,arribar a un xicotet "desordre" que el portarà a noves adquisicions.

Si partim de la base que l'escola infantil ha de promoure el creixement i desenvolupament global del nen/a en tots els seus aspectes, hem de concloure que el nostre objectiu com educadors és potenciar la utilització de tots els recursos que tenim al nostre abast.

En totes les escoletes infantils hi trobem dos grans elements:

1- un espai físic en el qual es poden diferenciar una sèrie d'espais comuns, com poden ser l'entrada o rebedor, la sala de psicomotricitat, els passadissos, el pati, etc. i uns altres espais més propis de cada grup, que solem anomenar classe o aula.

2-Les persones que comparteixen aquestos espais, que són els nens, famílies i els educadors.

Pel que fa a l'espai físic, crec que cal tenir present algunes coses. En primer lloc, aquest espai mai no és neutre, siguen quines siguen les condicions d'aquest entorn, sempre exerceix una infuència, sempre ens convida a determinades accions, sempre ens falicita determinades actituds i sempre condiciona determinats tipus de relacions i d'intercanvis.

Donat que aquesta influència és inevitable, crec que deuríem d'intentar organitzar l'espai i l'entorn de manera coherent amb la nostra pràctica educativa per tal de no crear influències contradictòries a l'infant. Pel que fa a les persones que conviuen a l'escola bressol, tradicionalment l'adult era l'únic agent educatiu, era el que programava, el que organitzava, el que dirigia, qui observava, qui avaluava, és a dir, l'adult era qui "ensenyava". Actualment, l'adult com a educador ha perdut el privilegi de ser l'únic factor educatiu i s'ha convertit, gràcies a les noves teories pedagògiques, en part integrant de l'entorn, que és el veritable agent educatiu. Les bases d'aquestes teories parteixen de les necessitats del mateix nen, el qual, a partir dels seus interessos, actua.

Aquesta activitat dóna com a resultat la interacció amb l'espai que l'envolta.

Amb tot això,me planteje, que no hem d'oblidar el paper que té l'espai en ell mateix com a factor educatiu.

Se que és ben cert que les estructures físiques no es poden modificar, però el que sí que podem, es modificar l'organització d'aquest espai físic i, finalment, transformar-lo en funció de cada moment.

Crec que en totes les escoletes infantils, sigua quina sigua la seva superfície, tenim espais que són considerat en un segon terme i que realment ens poden donar moltes possibilitats.

El rebedor o entrada a l'escola, és l'espai delprimer contacte i és el que ofereix la primera impressió, ja sigua quan entra el nen o quan surt. Per tant ha de ser important que l'impressió sigua favorable, atractiva, estimulant, acollidora tant per al nen com per als adults. Crec que l'entrada i els passadissos permeten activitats que a la clase són díficils de fer, a més, faciliten establir relacions amb altres grups portant a terme activitats comunes i serveixen de base per a un bon treball d'equip.

Si hi reflexionem i actuem, farem que la nostra escola estiga viva.

El Donyet a la falla Guinovart d'Algemesí.

 

Vaig actuar a Algemesí, el meu poble. Més concretament a la Falla Parc Bernat Guinovart.
Un bolo especial. Doncs hi havia molta familia esperant veurem en acció.
Vaig obrir les maletes i començarem a explicar els contes, després em vaig adonar que havia actuat davant de gent que em coneix des de xicotet, davant d'amics de l'escola, de l'institut, de la familia (pares, avis, tiets, cosins...), de gent amb qui vaig compartit gamberrades de joventut i que ja no ens veiem... I més gent diferent, tots del meu poble.

I penso, què deuen pensar?

Sempre actuo a diferents llocs, pero a casa... Es una sensació moooolt diferent. Es com dir "si, aixi es com em guanyo la vida, i aixi sóc feliç".